Els Acords d’Abraham firmats al final de la presidència de Donald Trump preveien que Bahrain, els Emirats Àrabs, el Marroc i el Sudan establirien relacions diplomàtiques amb Israel a canvi de certs favors dels EUA, que en el cas del Marroc van suposar el reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental. Mentre suavitzaven el relatiu aïllament regional d’Israel, la seva importància real era que posaven fi al dret de veto que de facto els palestins havien tingut fins aleshores sobre les relacions entre Israel i els països àrabs. Construïts sobre el convenciment que els àrabs estaven farts de ser ostatges d’una situació bloquejada i que els havia costat diverses derrotes militars, i que les divisions palestines entre l’OAP i Hamàs impedien tot progrés en el procés de pau, els acords van portar els EUA i Israel a creure que els palestins es resignaven a viure indefinidament sota ocupació. La prova és que en les últimes tres eleccions israelianes el problema palestí va brillar per la seva absència, mentre continuava la política d’assentaments que cada dia fa més difícil trobar una solució.