La primera tarda d’aquesta setmana, la ràdio va obrir la seva finestra i va tornar la vida. Es notava una glopada d’aire emocionat. La veu entretallada s’esforçava a cobrir els silencis obligats per la impressió de sentir com els auriculars amplifiquen uns sospirs de superació que la fidelitat del micròfon reprodueix amb nitidesa a un milió d’orelles pendents, pressionant aquell que sap que està sent escoltat. Les llàgrimes intuïdes per l’oient, impossibles de dissimular pel professional, lluitaven per no barrar-li el pas a sinceres paraules d’agraïment. Els batecs del cor accelerat no podien emmudir les ànsies de presència d’una ànima inquieta que pretenia tornar totes les mostres rebudes gràcies a la força del carinyo descrit en infinitat de missatges des de la distància. Com a la pel·lícula.