¿Carreró sense sortida?

Després del meu article d’aquest dilluns, constatant l’augment de tensió entre ERC i JxCat i la possibilitat que s’hagin de repetir les eleccions, una lectora em diu que no ho entén. Si Oriol Junqueras i Jordi Sànchez estan reclosos a Lledoners, ¿per què no arriben a uns acords mínims? Crec que és perquè els partits nacionalistes viuen en una bombolla i creuen que l’única prioritat és la independència. Però, a part que cap té la llàntia d’Aladí que assenyali el camí –allò del 2017 va portar al 155–, aquesta no és la prioritat si ens creiem les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. L’últim baròmetre del 2020 del CEO pregunta pel primer problema de Catalunya i un 55,8% afirma que és la sanitat. Lluny, el 33%, apunta la insatisfacció amb la política. I la relació entre Catalunya i Espanya –un enunciat ambigu que pot significar coses diferents– només arriba el tercer (27%), seguit immediatament per la precarietat laboral (24%). La gran preocupació dels catalans no és avui la independència. Però ERC i JxCat viuen a la seva bombolla i la converteixen en condició essencial per al soci de govern. Si per als dirigents nacionalistes la independència no tapés totes les altres coses –allò que la ciutadania creu tant o més important, la sanitat i l’ocupació– hi podria haver altres pactes. Entre els tres partits més votats al febrer, el PSC, ERC i JxCat, qualsevol pacte seria possible atenent el que segons el CEO els ciutadans creuen prioritari. Per exemple, un pacte d’esquerres PSC-ERC que amb 66 escons estaria a punt de la majoria i que els comuns podrien apuntalar. O un altre PSC-JxCat com el que funciona, contra vent i marea, a la Diputació de Barcelona. Però com per a ERC i JxCat l’única prioritat és la independència –no la salut o l’ocupació– només poden governar junts (amb l’ajuda de la CUP). Però després no aconsegueixen pactar perquè es barallen sobre com aconseguir la independència. I per això seguirem sense Govern divendres quan es compleixin tres mesos de les eleccions. En realitat, estem sense Govern efectiu des de molt abans, si creiem el president Torra quan, a principis del 2020, va donar la legislatura per esgotada per falta de confiança entre els socis. ¿Com poden Aragonès i Puigdemont ser tan presoners de la seva bombolla, molt legítima però que no és la prioritat dels catalans segons les enquestes de la mateixa Generalitat? ¿Per què no es pregunten les raons per les quals el PNB no governa amb Bildu sinó amb el PSOE? És com a mínim estrany i la trista conseqüència és que els bascos, els valencians i els andalusos tenen un Govern autonòmic que –agradi o no– pren decisions mentre que Catalunya està paralitzada. I la bombolla és tan espessa que des de les eleccions no hi ha hagut –que jo sàpiga– cap presa de contacte entre Illa i Aragonès, els dos líders empatats en escons. O entre Illa i Laura Borràs, la segona de la llista de JxCat. El pitjor seria –espero que no– que aquests líders tinguessin por que qualsevol contacte transversal fos jutjat una traïció per part dels seus afiliats, com devien creure els militants (pocs) que dilluns van protestar davant la seu d’ERC al carrer de Calàbria. I Salvador Illa, ¿per què no ha pres la iniciativa i exigit reiteradament aquestes reunions? Una coneguda entitat de crèdit suggereix sempre «parlem» a tots els seus anuncis. En canvi, a l’hora de governar hi ha els qui només volen negociar amb els que pensen com ells que... al final resulta que pensen diferent. ¿Com superar aquest carreró sense sortida?

¿Carreró sense sortida?

Que ERC i JxCat facin de la independència l’única prioritat està bloquejant la formació d’un Govern a Catalunya

El més llegit