Sorprèn, si és que un encara pot sorprendre’s en la política catalana, que Carles Puigdemont hagi deixat en mans de Jordi Sànchez les negociacions amb Esquerra per formar govern. Sorprèn, i diu molt sobre els impenetrables mecanismes de decisió que imperen a Junts per Catalunya. Sànchez va ser el màxim responsable del fiasco que va portar el PDeCAT a presentar-se per separat als comicis, furtant-li a JxCat uns preciosos milers de vots que van relegar els antics convergents al tercer lloc, darrere d’ERC. Aquests dies s’ha recordat el pas de Sànchez per Iniciativa per Catalunya, però ell no es va formar, com a polític, a les files dels successors del PSUC. Altra cosa seria. Sànchez es va donar a conèixer durant la dècada en què va actuar de dirigent de la Crida a la Solidaritat, una mena d’antecedent de l’Assemblea Nacional Catalana. Una experiència en la qual el mite prevalia sobre la política. Jordi Sànchez és, en essència, un activista independentista, que deu el seu paper de secretari general de JxCat al suport de Puigdemont. Només així es va entendre que ningú li demanés explicacions per la ruptura de les relacions amb el PDeCAT i només així s’entén que ningú les hi demani, ara, després de la decisió de Pere Aragonès de trencar les amarres amb Junts poques hores després que ell anunciés que les negociacions anaven sobre rodes. Segon fiasco.