La nova política ha arribat per jubilar la vella. L’ímpetu de la seva joventut volia desplaçar el cansament de la tradició i el seu aire fresc, l’ambient contaminat. Ha durat sis anys. Els que han transcorregut des de l’ascens fins a la caiguda dels seus referents, personalitzats en els líders de les formacions llavors emergents a Espanya: Ciutadans i Podem. I si bé el primer s’encarnava en la revisió de les fórmules sorgides de la Transició, predicades per un català ben plantat que s’havia despullat per accedir al Parlament, el segon venia per destruir-les i organitzar la nova societat, empès per un moviment cívic que havia acampat a les principals places corejant eslògans d’impaciència. Tampoc va ser. La resistència històrica, tant de la dreta com de l’esquerra convencionals, ha demostrat que aquell cúmul de flaqueses sobre el qual s’entonaven salms mortuoris tenia una fràgil salut de ferro. I així, a l’adeu precipitat per la rèmora electoral d’Albert Rivera, un any i mig després s’hi ha afegit qui el tractava de tu a tu, des de la complicitat que facilita compartir generació i malgrat la distància que produeixen ideologies antagòniques.