Fa només dos anys, Ángel Gabilondo va guanyar les eleccions molt per davant d’una de desconeguda i irrellevant Isabel Díaz Ayuso. Si ella va encapçalar la llista va ser perquè el PP es veia en l’oposició, enfonsat per nombrosos escàndols de corrupció (finançament il·legal, subvencions fraudulentes, contractes arreglats, etc.) que afectaven els seus presidents des de 2003 (Esperanza Aguirre, Ignacio González i Cristina Cifuentes). Amb els resultats del 2019, hauria sigut lògic regenerar la política madrilenya després de més de dues dècades de poder absolut dels populars. Però l’ensuperbit Albert Rivera va imposar que la seva formació governés amb Ayuso (sumaven només 56 diputats), gràcies al suport extern de Vox, en lloc de fer-ho amb Gabilondo (junts gairebé arribaven a la majoria absoluta) i acords puntuals a dreta i esquerra, preferentment amb Més Madrid. El que ha passat des d’aleshores no té res a veure amb les grans paraules en les quals tant ha insistit Pablo Iglesias en campanya. Les eleccions mai han sigut de «democràcia o feixisme».