No, senyors, no som una excepció

Els mites romàntics sempre han existit, però la insensatesa amb què ens arribava la notícia el 4 de maig a Politico.eu, amb un reportatge titulat ‘Shades of Spanish Civil War darken Madrid elections’ (‘Les ombres de la Guerra Civil espanyola enfosqueixen les eleccions de Madrid’) traspassa tots els límits. En aquest article es fa un ús maniqueu del que va passar en aquest país entre el 1936 i el 1939. De fet, a l’autora li ha semblat oportú, malgrat les opinions abocades per experts en el cos de l’article, comparar un procés electoral efectivament polaritzat amb la famosa batalla de Madrid, del 1936. Si bé és cert que el marc discursiu dominant durant la campanya electoral ha tingut reminiscències de l’enfrontament civil, també és veritat que mai s’ha acabat de sortir no només de la disputa política, sinó tampoc de la social. Però tot això no és més que el resultat d’una deficient transició política que, després de la dictadura, no va abordar algunes qüestions, entre d’altres, les vinculades amb la memòria històrica, essencials per tancar les bretxes obertes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. No obstant, mal que pesi a la periodista que firma la peça, els temps d’Ernest Hemingway ja han passat. Espanya no està a les portes d’un conflicte obert, o almenys no ho està més que altres societats del seu entorn, com Itàlia, el Regne Unit, França o els Estats Units. De fet, la polarització de què es parla, exacerbada durant els últims anys, és el que fa que Espanya formi part de la ‘normalitat’. Fins fa poc temps, el sistema polític espanyol d’àmbit estatal era una veritable excepcionalitat al marc europeu. Era dels pocs sistemes polítics on mai hi havia hagut un govern de coalició al Govern central i on tampoc hi havia representació del que s’anomena dreta radical. Les dues qüestions han sigut resoltes els dos últims anys. Al Govern d’Espanya hi ha un govern de coalició, i al Congrés dels Diputats hi ha ja un 15% de presència de la dreta radical. Exactament igual que Alemanya, Països Baixos, Itàlia, Bèlgica, etc., amb tot el que això comporta. Els resultats electorals de la Comunitat de Madrid han confirmat que el programa neoliberal que s’ha anat desenvolupant en aquesta regió durant els últims 25 anys ha arribat a uns nivells d’implantació molt complicats de revertir, per a les forces d’esquerra. Hi ha una generació sencera de persones que desconeixen que és possible la posada en marxa de polítiques públiques que intentin disminuir la desigualtat o la segregació habitacional o escolar, que és possible estar dotats d’uns serveis públics de qualitat o que, simplement, és important respectar l’altre per conviure millor, tot i que això comporti autoimposar-nos limitacions. Aquest pla, que tan bé ha funcionat a la regió durant aquest procés electoral, ha continuat assemblant-se al que passava al seu entorn, aguditzant els discursos radicals i excloents que caracteritzen el trumpisme. El resultat ha sigut tot un èxit. A imatge i semblança del que va passar als EUA el 2016, aquesta estratègia ha aconseguit arrossegar el vot, no només del votant de centredreta, sinó també dels sectors més populars i precaritzats, fent realitat una cosa que Vox no havia aconseguit, la ‘lepenització’ dels barris, districtes i municipis més pobres. Si hi sumem la capacitat de la candidata, Díaz Ayuso, d’atraure el vot jove i sectors del PSOE crítics, com a conseqüència de la fatiga pandèmica i la confrontació oberta amb el Govern de l’Estat, trobarem l’explicació als espectaculars resultats obtinguts pel centredreta madrileny. Així, que no, senyores, senyors, lluny de ser una excepció, per bé o per mal, el que ha passat a Madrid s’assembla molt més a la crisi de la democràcia representativa que s’observa en altres països europeus. D’aquesta manera, el tancament de cicle polític que s’acaba d’inaugurar coincideix amb el que passa amb la reconfiguració del sistema de partits, que també s’observa en altres països del nostre entorn. Tant allà, com aquí, sembla que es fan unes bones dosis de reflexió i autocrítica per veure quin tipus de societats i de representació política volem tenir.

No, senyors, no som una excepció

El que ha passat a Madrid s’assembla més a la crisi de la democràcia representativa que s’observa en altres països europeus que al context de la Guerra Civil

El més llegit