Morir a la madrilenya

Han passat 14 mesos des que el coronavirus ho va canviar tot i queden set dies per al punt final de l’estat d’alarma, almenys a Espanya. Pròximament a la resta d’Europa. L’eufòria s’ha desencadenat. A Espanya i gairebé alhora a la resta d’Europa. Els passaports Covid verd estan a tret de ‘pendrive’, les reserves aèries per a l’estiu acaricien l’‘overbooking’. El sismògraf de l’últim cap de setmana registra moviments accelerats en un món que s’esquerda entre crits de joia i morts. Ja ningú es talla. Només a Barcelona es van desallotjar, dissabte a la nit, 1.200 persones en festes i ‘botellons’ fora de la llei. La mascareta és un antifaç. La vacunació, un mantra de la normalitat presumptament recobrada. Quan arribi la variant índia la convidarem al pròxim ‘botellon’. Què importa el comptador de contagis i morts diàriament. L’eco de la tragèdia es mitiga com si no importés. S’ha estavellat un altre avió al Prat, destapem una altra ampolla. Hi ha moltes ganes d’alliberar-se del martiri, la submissió i el recolliment. Tot és presumpte, res és cert. 15.015 vides fins al pont del 2 de maig Què dir del Madrid, de les canyes, les canyes i més canyes, el de les tapes que posa catxondo el cuiner Jordi Cruz, sense que li importin les 15.015 vides que ha segat el virus fins aquest pont del 2 de maig. Viure a la madrilenya és una gresca, ningú mira a les sales dels hospitals, a les ucis plenes. A ningú, a molt pocs, a gairebé ningú, se li ocorre el reflex contrari, el de morir a la madrilenya. Poden preguntar-ho als familiars dels milers d'avis que van morir en els geriàtrics sense que se’ls ingressés en un hospital. Però no els interessa. Prefereixen la veu en off de Federico i l’orquestra del gran vassall Nacho Cano per a aquesta versió postmoderna i bruta del ‘Mourir à Madrid’, film documental de Fréderic Rossif, cineasta del qual no podran donar compte –perquè segur que no van saber de la seva existència– els centenars de francesos que han disfrutat, durant mesos, d’aquestes festes prohibides en la pàtria de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La Puerta de Alcalá, versió Joan Gaspart. Les ganes de tirar endavant malgrat la pandèmia no és només patrimoni espanyol. Els seguidors de l’Inter de Milà van envair la plaça del Duomo aquest diumenge passat per commemorar el final dels nou anys de regnat de lliga de la Juventus (foto). Gairebé a la mateixa hora, uns 200 seguidors del Manchester United assaltaven la gespa d’Old Trafford en contra de la Superlliga de Florentino Pérez. Festa i reivindicació a 1.542 quilòmetres de distància, els que separen la ciutat de Silvio Berlusconi i la del nord-irlandès George Best, d’uns futbolers saturats i (probablement) vacunats que van menysprear qualsevol norma preventiva sense importar-los quins riscos corrien. Una autèntica vergonya, diran uns. Volen divertir-se i sentir-se lliures, els respondran des de l’altre costat. Viure i morir a la madrilenya.

El més llegit