La hipèrbole de Madrid

La campanya madrilenya ha sigut principalment un exercici d’exageració. Un breviari de consignes hiperbòliques i per tant allunyades de la realitat que suposadament aspiraven a retratar. Malgrat el que s’ha dit i s’ha escrit els madrilenys no escullen en aquestes eleccions entre llibertat i socialisme, com ha pretès fer creure Isabel Díaz Ayuso. Tampoc entre democràcia i feixisme, com ha vociferat Pablo Iglesias. I menys encara, quan sapiguem l’escrutini i independentment de quins siguin els resultats, serem davant el principi del final de la democràcia, com ha volgut advertir el president del Govern, Pedro Sánchez, amb un dramatisme exagerat fronterer amb la ridiculesa. La narrativa de campanya ha sigut un vergonyant exercici dialèctic de tornada al 1936. Fins a tal punt ha sigut així que alguns dies ens hauria semblat fins i tot normal que qualsevol crònica de campanya hagués arribat a les nostres mans firmada per un ressuscitat Manuel Chaves Nogales des de la llunyania d’aquells temps foscos. Hem viscut un teatre de l’absurd. Però un teatre per desgràcia gairebé inevitable. Per dos motius, principalment. Un té caràcter estructural i respon a la manera de fer política que s’imposa des de fa uns anys i que marca el terreny de joc amb les línies de la lògica divisiva que acompanya sempre el populisme, sigui aquest de tons blavosos o vermellosos. L’altre motiu és conjuntural. Es resumeix en el fet que els comicis madrilenys són la conseqüència del tacticisme electoral més descarnat. Sempre hi ha tàctica en una convocatòria electoral però Madrid ha fet saltar la banca. Recordeu que tot va començar amb la maniobra monclovita de dinamitar el poder autonòmic dels populars a través de mocions de censura amb el recolzament de Cs que finalment no van arribar enlloc. Isabel Díaz Ayuso, amb el recolzament de les enquestes, va dissoldre l’Assemblea de Madrid i va convocar eleccions per evitar perdre el Govern per la porta del darrere. Si el moviment inicial dels socialistes pretenia la rematada del PP per dificultar-li la capacitat de convertir-se en una alternativa real al Govern de Pedro Sánchez, la reacció d’Ayuso servia per situar definitivament les eleccions madrilenyes com un plebiscit sobre l’aliança monclovita PSOE-Unides Podem. I això exigeix tensió. I això és el que hi ha hagut. No ho ha aconseguit Ayuso en solitari. La fugida de Pablo Iglesias, abandonant a la francesa el Govern d’Espanya per encapçalar la llista d’Unides Podem enarborant la pancarta del ‘No passaran’, era l’accelerador de partícules que faltava. Consolidat aquest marc mental, era inevitable que la campanya resultés agra i finalment vergonyant. El que es defensa en aquestes eleccions no és l’Assemblea de Madrid, és també la solidesa del Govern d’Espanya. Això són paraules importants. I això explica que, bé per atacar-lo, bé per defensar-lo, es decidís utilitzar tota l’artilleria, fins a convertir Madrid en el fangar polític que ha sigut durant uns mesos. Sobre el paper de la ultradreta no hi hauria res a comentar en la mesura que fa exactament el que se n’espera i ja és conegut. Però més que la seva existència, i la influència –per fortuna encara minoritària– que pugui tenir en els governs que amb els seus vots apuntala, resulta encara més preocupant que la resta dels partits vagin clonant el seu estil divisiu, que és el que acaba gangrenant una societat. I això és el que també s’ha vist clarament a Madrid: que la ‘voxificació’ de la campanya no ha sigut de manera única i exclusiva mèrit de Vox.

La hipèrbole de Madrid

La ‘voxificació’ de la campanya no ha sigut de manera única i exclusiva mèrit de Vox

El més llegit