El reportatge que publica EL PERIÓDICO sobre el drama de la gent gran que viu sola és esborronador. Dir drama no és cap tòpic. És un drama, es miri com es miri. Avis que viuen sols i que moren sols o que decideixen que entre els dos verbs (viure i morir) hi ha una frontera tan fràgil, una línia tan poc dibuixada, que no costa gens afrontar vida i mort com una sola cosa. Tenim exemples pròxims, pel·lícules que ara recordo, com aquell ‘Amour’ desesperat de Trintignan, enfrontat a la dissolució, a la desaparició, o com la del mateix actor ancià, ‘Happy End’, que se’n vol anar d’una vegada, totes dues de Haneke, crues, sense paisatges amables, sense sortida. O com la que ha guanyat l’Oscar, ‘Nomadland’, que, davant la vellesa i la soledat, proposa un viatge més o menys compartit (soledats en comú), una barreja d’un documental del National Geographic amb una col·lecció de manuals d’autoajuda.