La saleta del president turc semblava molt incòmode per a una vetllada de Netflix i pizza, per confessar «mama, em divorcio» i fins i tot per a una reunió d’alt voltatge diplomàtic, com va ser el cas. La distància sideral fins a la taula de centre i uns mobles pesats conformaven una atmosfera rígida, de mira’m i no em toquis, d’on marxar corrents abans de convertir-te en estàtua de sal, com li va passar la presidenta de la Comissió Europea. Una vegada dins l’estança, Recep Tayyip Erdogan i Charles Michel, president del consell, es van arrepapar a les butaques, deixant Ursula von der Leyen on era i sense seient, plantada sobre l’alfombra com una majordoma a punt de xiuxiuejar: «Senyors, ¿serveixo ja el cafè o prefereixen esperar?». Es va aclarir la gola, i res; va haver d’acomodar-se en un sofà lateral, com si fos una intèrpret o convidada de pedra. L’alemanya Von der Leyen, baronessa i mare de set fills, ha confessat haver-se sentit «sola i humiliada» després d’aquest lleig, ja que li corresponia un seient del mateix rang. Tant és l’un o l’altra (aquest és un dels llasts de la UE: molt càrrec per ben poca cosa).