És curiós com funciona la memòria col·lectiva; com algunes coses les recordem sense problema i d’altres desapareixen en la boirina del dia a dia, devorades pel pas del temps, dissolent-se en el present fins a convertir-se en una imatge que té més gust de somni que de record. La història es converteix en ficció i algunes meravelles del passat es perden. Leonardo da Vinci, afortunadament, és una d’aquestes meravelles que mai perdrem de vista.
¿Com va poder Da Vinci fer tantes coses, tan genials i diferents? ¿D’on venia aquesta aparentment inesgotable font de creativitat i imaginació? La seva obra va ser tan extensa i exquisida que més d’un al llarg de la història ha intentant demostrar que alguns d’aquells prodigis no eren en realitat seus. Estem tan acostumats a la mediocritat, hi estem tan còmodes, que quan ens creuem amb un talent inesperat i voraç ens resulta incòmode i el rebutgem. El titllem d’impossible, de frau. El menyspreem per establir la nostra posició de poder —artificial, buit i covard— i rebaixem l’art al nivell de la nostra pròpia capacitat de comprensió, i fingim no veure que ens supera.
Acadèmics de la universitat King’s College i la Universitat de Pavia ataquen l’enigma de Da Vinci intentant comprendre el cervell del geni i coincideixen en el diagnòstic: Leonardo da Vinci tenia trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat. Malgrat el nom que rep aquesta neurodivergència, qui té TDAH no experimenta dèficit d’atenció ‘per se’ si no, més aviat, al contrari: massa coses criden la seva atenció i té dificultat per enfocar-se en només una. És un superpoder més que una incapacitat, i si bé pot provocar problemes a l’hora d’encaixar en la realitat dels altres, és una manera de viure i pensar que obre portes secretes on els altres només veuen murs. N’hi ha prou de veure un episodi de ‘Leonardo’, la nova superproducció europea sobre la vida i obra del geni, per adonar-se de com d’encertada és aquesta teoria. Veiem Leonardo ballar de disciplina en disciplina, brillant en la seva obra encara quan es llança a fer una cosa que mai havia intentat abans... i que ningú havia sigut capaç ni tan sols d’imaginar. El veiem caure en l’obsessió del seu art, consumit per una espiral d’hiperconcentració, símptoma del TDAH, oblidant-se que és humà i hi ha tot un univers més enllà del seu treball. Leonardo da Vinci reinventava el món constantment intentant expressar com floria la realitat davant els seus ulls, i, a l’intentar traduir l’exquisida bellesa de la seva ment, va crear l’enigma d’un talent que il·luminaria la humanitat durant segles.