Quan la policia és part del problema

La condemna de Derek Chauvin per dos delictes d’assassinat i un tercer d’homicidi permet dir assassí al policia que va col·locar el seu genoll sobre el coll de George Floyd durant vuit minuts i 46 segons, fet que li va causar la mort per asfíxia. La sentència és una raresa dins d’un sistema judicial que no condemna policies blancs per la mort d’afroamericans, indis i llatins. L’habitual als EUA és que l’ús abusiu de les armes o de la força no acabi en judici. En un país de gallet policial fàcil, només 140 agents han sigut processats en els últims 16 anys; d’aquests, 44 condemnats a penes reduïdes o a càstigs disciplinaris. Aquesta sentència estableix un precedent que permetrà limitar aquesta impunitat. Falta conèixer el nombre d’anys que haurà de complir Chauvin a la presó. Per la suma dels tres delictes podria arribar als 40 anys. Sembla descartada l’opció de condemna mínima de 28 anys escudada en l’absència d’antecedents. S’entendria com una provocació. La seva foto vestit amb granota taronja, i en aïllament per protegir la seva integritat, és una victòria per a les organitzacions de defensa dels drets humans. El fiscal general dels EUA, Merrick Garland, excandidat de Barack Obama per al Suprem, ha aprofitat el moment polític per iniciar una investigació sobre les pràctiques policials a Minneapolis, una manera de situar sota revisió tot el sistema de patrullatge. En els tres primers mesos d’aquest any han mort 213 civils en mans de la policia. El 2020 van ser més de mil. Els agents disparen a matar, no a les cames o als braços. Armes de foc Als EUA hi ha més armes de foc que habitants. Només a Texas n’hi ha 830.000 de registrades, a les quals s’haurien sumar les il·legals. La por dels policies que trepitgen el carrer explica en part aquesta cultura de Far west. És urgent una reforma que prohibeixi la venda de les armes més perilloses i incrementi els requisits per a llicència. Aquest tipus d’intromissions de l’Estat no agraden a l’Amèrica trumpista que considera que la tinença d’armes i la defensa pròpia són drets constitucionals. El cas Chauvin no encaixa en aquest argumentari perquè l’agent no va disparar sobre Floyd, el va matar mitjançant l’ús d’una força innecessària. Aquesta pràctica és freqüent. Demostra que el problema de fons, a més de l’excés d’armes, és la cultura de violència i impunitat de la majoria dels cossos de policia del país. Va ser cèlebre el cas d’Eric Garner a Nova York el 2014, que va suplicar «no puc respirar» abans de morir escanyat per una clau del policia Daniel Pantaleo. L’agent, blanc, només va perdre la feina. No va ser processat ni condemnat per assassinat. Garner era pobre i negre Les protestes després de cada mort, reprimides amb inusitada violència (76.400 persones van patir ferides el 2018 per la intervenció de les forces antiavalots) van ajudar el primer trumpisme a crear el relat de l’existència de grups anarquistes que practicaven terrorisme domèstic. Amb Garner hi va haver més protestes per la decisió de no presentar càrrecs que per la seva mort per si mateix. Eren els anys d’Obama a la Casa Blanca i del fiscal general afroamericà Eric Holder. És una tara estructural que contaminava els dos partits. Black lives matter L’assassinat de Floyd va sacsejar un país cansat de suportar injustícies. D’aquella mort va néixer Black Lives Matter, el moviment que ha acabat amb l’atròfia de no qüestionar la policia en una suposada defensa del bé comú. Per això, la condemna és històrica. És possible que les revolucions no provoquin canvis sostenibles, però són la palanca per qüestionar l’statu quo, i establir les bases de modificacions polítiques i culturals més àmplies. La mort de Floyd va qüestionar l’estratègia d’impunitat, igual que la caiguda del productor de cine Harvey Weinstein va dinamitar la tolerància envers el masclisme i els abusos sexuals que pateixen les dones. Una condemna absolutòria hauria incendiat els EUA. L’extrema dreta mediàtica ha denunciat una campanya d’assetjament del jurat per condicionar la seva decisió. Han de ser persones que no han vist el vídeo, ni escoltat les 27 vegades que George Floyd va suplicar per la seva vida, ni seguit el procés. Per als negacionistes, la realitat és un problema menor que es resol negant la seva existència. És la base de l’exaltació de l’odi i de la mentida que s’han infiltrat en nom de la llibertat d’expressió en les democràcies occidentals. Es tracta d’un virus paral·lel i més nociu contra el qual només hi ha una vacuna: l’educació lliure.

El més llegit