Ordena la teva biblioteca

El primer llumeneres que va dir que «el saber no ocupa espai» no ha patit la desgràcia d’haver d’ajudar-me amb una mudança. Els meus amics, que han carregat les meves caixes de llibres en més d’una ocasió, estarien encantats d’aclarir-li un parell de cosetes mentre es fan massatges als ronyons malmesos. Durant la setmana de Sant Jordi, quan tothom compra nous volums, la cosa es fa més evident. A les llibreries de molts lectors regna la por. Corre per les lleixes el rumor que podria prendre’s la decisió letal, que Pol Pot podria posseir el rumb de la col·lecció i decretar la regla més temuda: entra un llibre, surt un llibre. Potser, per no arribar a decisions tan dràstiques, puguem recórrer a l’ordre. Marie Kondo hi no té veu aquí: el seu criteri minimalista serveix per a ànimes higienistes amb cor d’Excel. Aquí preferim altres recursos menys estrictes, com els que ens dona l’oportú Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, que acaba d’editar Anagrama. Segons l’intel·lectual italià, existeixen diversos criteris: geològic (per estrats successius), històric (per fases i capricis), funcional (en relació amb l’ús quotidià d’aquell moment) o tècnic (alfabètic, lingüístic, temàtic). Tots hem ordenat seguint algunes d’aquestes fórmules. Una biblioteca, igual que un bosc, és per definició canviant, si no, «res distingiria la llibreria d’uns grans magatzems, excepte una rendibilitat més baixa». Una biblioteca parla de qui la posseeix, no només pels títols que atresora (i, més important, els que descarta), sinó per com habiten les prestatgeries. Fins i tot dins de caixes, com en aquestes eternes mudances Tourmalet, són un autoretrat. Fins i tot el criteri més pragmàtic pot oferir parelles improbables i fascinants. Un ordre alfabètic, per exemple, posa a conversar a la prestatgeria Voltaire i Vonnegut, Balzac i Baroja, els Mortadelos d’Ibáñez amb els clàssics de Henry James. Però la gran connexió amb Calasso, tanmateix, ve amb la regla del «bon veí», formulada i aplicada per Aby Warburg, segons la qual a la biblioteca perfecta, quan es busca un determinat llibre, s’acaba per agafar el que està al costat, que es revelarà encara més útil. Això ho sintetitzaré en una sola frase: «Trobar el que no buscaves», una de les millors coses de la vida. A mi, per exemple, m’agrada organitzar els volums per lògiques sentimentals. Dos que em va regalar la mateixa persona, el que va marcar la meva infància i la meva primera adolescència, tots els d’una autora que vaig llegir febril en dues setmanes. 20.000 llegües al costat d’Els Marginats, Dickens de xerradeta amb Casavella i Ozick donant-me consells a mi. Els llibres xiuxiuejant sobre com els va tractar el seu lector, disposats a ser redescoberts en moments de xacres nostàlgiques, rampells eufòrics i moments de por. Hi ha només una línia vermella que molts s’han encarregat de marcar: ordenar les biblioteques per colors. És un debat recurrent, entorn del qual tots tanquen files, molt semblant al de la pizza amb pinya o la truita amb ceba. El llibreter i escriptor Xacobe Pato va publicar una foto de la seva biblioteca cromàtica i gairebé se n’ha d’anar a l’exili a Nova Zelanda. No hi estic d’acord: fins i tot aquest ordre propiciarà parelles curioses i màgiques. Només concebo dues claus per ordenar: la sorpresa i el fet d’ordenar-los. Això és, en cas de fer el que s’ha de fer amb els llibres, per Sant Jordi i els altres 364 dies: obrir-los, llegir-los, moure’ls, tocar-los per comprovar que segueixen vius i nosaltres, en part gràcies a ells, també.

Ordena la teva biblioteca

Una biblioteca, com un bosc, és per definició canviant, si no, «res distingiria la llibreria d’uns grans magatzems, excepte una rendibilitat més baixa».

El més llegit