Florentino volia transcendir i ho ha aconseguit. Un projecte treballat durant anys va ser anunciat una matinada, va ser explicat pel seu president en una entrevista la següent mitjanit i va caure dos dies més tard.

Resulta difícil creure que aquests 12 clubs i els seus dirigents no fossin conscients de la impopularitat del projecte tal com el presentaven. Una elit que es muntava un xiringuito per guanyar més diners, però que en un exemple de generositat convidaria cada any a cinc vips, ja decidirien com. Pobre Florentino. Va arribar per salvar el futbol, per recollir els diners i repartir-los entre els pobres, i es queda amb el motllo, Floren Hood.

La UEFA s’aprofita dels clubs potents i sembla lícit que aquests reclamin més part d’un pastís que sense ells no existiria. El fons de la qüestió els dona la raó també respecte a l’actual format, perquè fins i tot amb meritocràcia esportiva es pot millorar la competició. Però van calcular malament, superbs.

Ha guanyat la pobra UEFA. Aquesta organització que no té cap interès lucratiu, ¿oi? O la FIFA, aquest altre estament que s’ha fet còmplice dels clubs mentre treballaven la idea, ara es fa l’ofesa, i d’aquí quatre dies els informarà que ja té a punt la superlliga mundial. 

Koeman, portaveu una altra vegada

Koeman, a qui li ha tornat a tocar exercir de portaveu del Barça –el silenci institucional blaugrana s’ha de remarcar– ha preferit ser prudent amb el seu club i atiar la UEFA perquè «només li importen els diners». I és cert. Però aquests futbolistes, la salut dels quals perilla amb tants partits, són en última instància els que cobren unes nòmines desorbitades que, quan ha arribat la pandèmia, han posat en perill els clubs. No és responsabilitat seva, per descomptat. 

Als clubs més rics els va fallar el pla, però tenen un altre camí. Abandonin aquesta lluita infinita per ingressar més i comencin a pensar a contenir la despesa. Ja que els agraden tant les lligues privades, muntin-se una Champions a la millor gestió i intentin no quedar-hi últims.