No, no odien Colau perquè deixi Twitter. Odien Colau si fa una cosa i si fa la contrària. L’odi va molt més enllà d’una legítima i sana rivalitat política. Perquè per descomptat Colau s’equivoca, Colau és de vegades incoherent, Colau té seriosos problemes per portar les seves idees a la pràctica i a Colau, només faltaria, cal fiscalitzar-la, collar-la, interrogar-la, com a qualsevol càrrec públic. Però aquesta no és la qüestió: l’odi que suscita alhora a la Barcelona pija, la Catalunya ‘indepe’ i l’Espanya ‘cutre’ la converteixen en un peculiar i únic focus de bel·ligerància. A Colau l’odien perquè la seva aposta per la nova mobilitat, celebrada en mitjans internacionals, ha resultat ser un èxit per als ciutadans que volen menys cotxes i respirar millor i un fracàs per als que, des de la zona alta, pronosticaven una apocalipsi que no ha arribat. L’odien perquè saben que la seva defensa de la bicicleta no té marxa enrere i perquè no s’ha doblegat al ‘lobby’ dels cotxes. L’odien perquè mentre ens bombardegen amb articles dient que l’urbanisme tàctic és un desastre, els ciutadans envaeixen amb entusiasme el nou espai pintat del carrer Pelai. L’odien perquè en plena pandèmia va reaccionar ràpidament i els neoliberals que li haurien d’haver aplaudit la cessió d’espai públic perquè bars i restaurants tinguessin més terrasses per salvar els seus negocis van preferir llavors fer-se els ofesos amb la presumpta lletjor de no se sap quin piló groc.