Amb un gest que no empetitia intencions, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, de 67 anys, va disposar dues butaques: un per a ell i altre per al president del Consell Europeu, Charles Michel, de 45, mentre negava, pel fet de ser dona, un seient de preeminència a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, de 62, que va quedar relegada a un sofà lateral, lluny de la conversa dels homes.

L’experimentat polític való no va tardar a escarxofar-se, còmplice necessari del menyspreu ordit pel sultà, a l’exhibir una submissió espantadissa mentre es feia el suec, sense reflexos per insolentar-se d’alguna manera: no asseient-se fins que haguessin portat una tercera butaca, cedint el seu lloc a la preterida o desplaçant-se al divan per fer-li companyia.

És clar que, segons els ‘nous manaments’, si cedia el setial, seria titllat de masclista; i si no l’hi cedia, també. Una doble humiliació en tota regla, per no reaccionar a l’envit de l’amfitrió. L’error de càlcul i la malaptesa el perseguiran a peu de pàgina, com a algú irrellevant en un món de llops disposats a aconseguir el lideratge del ‘posttrumpisme’.

Per a la primera ministra de la UE, el viatge es va saldar amb la doble humiliació i un moment de soledat, transcrit en el murmuri d’un avergonyit vagit, ‘ehem’. Els més crítics addueixen que hauria d’haver reclamat una altra butaca i, si no, amenaçar d’anar-se’n. Però, una vegada més, es va recórrer a «la pau social» i a «es prega no molestar», tan útils com a resposta tova d’aquest temps.

Qui no va anar amb embuts va ser el primer ministre italià, Mario Draghi, de 73 anys, que, deixant enrere el seu perfil de tecnòcrata i assumint el pal·li de governant, va qualificar el dirigent turc de dictador, mentre lamentava la iniquitat infligida a l’apadrinada per la cancellera alemanya. L’escomesa del líder turc, contra l’excap del Banc Central Europeu, després de la gratuïta ofensa sense haver-se disculpat, va ser l’insult: «mal educat, indecent i vulgar». El món al revés. 

L’incident va reflectir la versió de l’islamisme, «els nostres minarets seran els nostres fusells», que requereix que cap dona s’assegui davant el dirigent en pla d’igualtat. Però també va tenir a veure amb l’estructura confusa i complexa de la UE, fruit dels innombrables compromisos, al llarg de la seva existència, que dificulten el protocol, així com amb les tensions internes prèvies dels dos nuncis europeus que no es parlen (els seus equips sembla que tampoc).

La trobada va coincidir amb el temut venciment del polèmic Acord Migratori (AM), firmat el 2016 entre la UE i Turquia, pel qual Brussel·les comprometia 6.000 milions d’euros per aturar el flux migratori, mantenint els refugiats lluny de la Unió.

En virtut del conveni ara prorrogat, Turquia (85 milions d’habitants) absorbeix la immigració il·legal que arriba amb la intenció d’arribar a les illes gregues i accedir a l’Espai Schengen; mentre es compromet a donar asil als immigrants que haguessin entrat a la UE de forma clandestina i il·legal.

En contrapartida, la UE que proporciona recolzament financer per acollir els migrants refugiats en territori turc, fa acció de revifar les estancades negociacions d’adhesió i promet un acord de visats per als turcs. Tot això amb la intenció compartida de rebaixar la tensió regional i mantenir un bon contacte capaç de contenir el riu de refugiats, que seria catastròfic en plena pandèmia.

Quedar-se sense seient és un gest diplomàtic que té la seva càrrega política i, en aquest cas, va servir per deixar patent que la UE no té un únic representant clar davant tercers Estats, cosa que dona lloc a embolics protocol·laris. Fa mig segle, Henry Kissinger (secretari d’Estat amb Richard Nixon) ja es preguntava: «¿A qui truco si vull parlar amb Europa?»

La UE continua sent un gegant econòmic amb peus (polítics) de fang, que serveix de cementiri d’elefants als qui s’arreceren en les seves institucions per acabar morint, políticament parlant. Aquesta és una més de les moltes causes que evidencien la irrellevància, aguditzat amb el Brexit que ha deixat una sensació agredolça. Al costat de l’inevitable divorci d’un soci cardinal, els 27 restants han projectat, durant l’interminable procés, una insòlita unitat a prova de bomba. El que no s’havia vist mai.

La compra centralitzada de les vacunes semblava una bona idea al garantir un repartiment just entre els països membres. Però s’està percebent com una gestió zigzaguejant, de la qual es ressent la confiança en els euròcrates. Mentrestant, al Regne Unit s’apresten a celebrar la immunitat de grup amb l’obertura dels pubs després de diversos mesos tancats. 

Aquesta desavinença, que pot semblar anecdòtica però no ho és, desprèn l’aroma misògina del vell murri que, talonari en mà, tornava a fer caixa, mentre clavava un cop diplomàtic servint-se d’un sofà, per evidenciar la debilitat europea, si Ankara obre l’aixeta de la immigració.

La visita a Ankara del president del Consell Europeu (CE) i la presidenta de la Comissió, va complir l’objectiu previst al prorrogar-se l’Acord Migratori i, amb això, dilatar l’alleujament cinc anys més.