Felip d’Edimburg, la dura feina de no haver de fer res

Ser duc d’Edimburg i marit de la reina Isabel II durant 74 anys no ha hagut de ser una tasca fàcil per a Felip, un home orgullós, ensinistrat per exercir el comandament en la família i a la Marina, a què va pertànyer fins a 1951. El paper decoratiu sol estar reservat a les dones dels reis, no als marits de les escasses reines. Aquesta excepció la va suportar amb flegma britànica, malgrat haver nascut grec a l’illa de Corfú. El van ajudar el seu llinatge aristocràtic, viure en castells, viatjar molt i saber que estava per sobre del bé i del mal. Quan festejava la jove Isabel, filla de Jordi VI, el rei tartamut, els assessors de la futura sobirana van desaconsellar el festeig a causa del seu caràcter «aspre i maleducat», un tret que va cultivar fins a la mort escudat en l’humor anglès, un sistema de comunicació que oscil·la entre la ironia i el sarcasme, i que agrada molt al Regne Unit. Felip havia de ser bastant conservador. En la recessió de 1981, quan Margaret Thatcher guerrejava contra els miners, va dir: «Tothom deia que havíem de tenir més temps lliure, i ara es queixen que són a l’atur». Aquest tipus de frases punyents només estan permeses als genis de l’humor i a les elits. Ell pertanyia al segon grup. Un masclista El moviment Me Too va reduir el nivell de tolerància de les gràcies masclistes, a què el difunt marit de la reina va ser propens. El 1966 va afirmar: «Les dones britàniques no saben cuinar». Tot i que en aquesta qüestió podria estar d’acord –soc fill de britànica–, caldria recordar que la tara també afecta els homes. En una altra ocasió, durant una visita a Kenya, li va etzibar a una dama abillada amb peces autòctones que li oferia un regal, «¿vostè és una dona, oi?». La periodista Emma Daly, corresponsal a la guerra de Bòsnia per a ‘The Independent’, va revelar a la seva pàgina de Facebook una trobada amb el duc durant una cimera del clima a Costa Rica el 1988. El duc es va enfadar i va ser groller perquè li va preguntar sobre els problemes mediambientals que afecten les dones. Després de la roda de premsa, un assessor de Felip d’Edimburg li va demanar disculpes. No tindria un paper constitucional, més enllà del de figurar («queda inaugurat això, sigui el que sigui», va dir una vegada), però quan s’apagaven els focus i es tancaven les portes de palaus, era el marit de la reina, el pare i l’avi de futurs reis, si és que res es torça. El rol del duc d’Edimburg dins dels ‘royals’ va haver d’assemblar-se bastant al que dibuixa la sèrie ‘The Crown’: sarcàstic i intel·ligent. Va ser el principal recolzament de Lady Di en els primers anys. La ficció el dibuixa com un home altiu i assenyat al mig d’una prole disfuncional. La reina, que té 94 anys, és l’altra excepció: va heretar gran part de la popularitat de la seva mare, Isabel Bowes-Lyon, que es va quedar a Londres durant els bombardejos nazis. Va ser a prop del seu poble, visitava les víctimes i els llocs atacats. Són coses que no s’obliden mai. Els va fer molt mal la mort de Lady Di. Tony Blair va treure Isabel II del seu mutisme i estupor. Li va recomanar col·locar la bandera de Buckingham a mig pal i encapçalar les mostres de dolor. Les acusacions de racisme de Meghan Markle, la dona d’Enric, el segon fill de Lady Di, auguren problemes. A més, hi ha el cas del príncep Andreu, germà de l’hereu, embolicat en un lleig assumpte de prostitució de luxe dirigit per ara el difunt Jeffrey Epstein. Els símbols patris EEl Regne Unit és amant de les tradicions i dels seus símbols patris. El 67% dels enquestats el març del 2020 recolzaven la institució. Potser la xifra avui sigui una mica més baixa perquè han estat desapareguts durant la pandèmia. Un altre sondeig publicat aquest mes indica que un 47% prefereix que el príncep Guillem sigui el substitut de la reina, i no Carles (27%). Un altre 18% desitja abolir aquesta forma de govern i proclamar la república. Les monarquies que han aconseguit adaptar-se a un règim democràtic basen la seva legitimitat en la seva utilitat a un preu raonable; també en la fascinació que generen la pompa i la reialesa. Per això el poder és propens a les fanfàrries, al luxe i a les desfilades. Ser rei o reina és una representació amb contracte indefinit sempre que no matin elefants a Botswana ni viatgin amb maletins d’un costat a un altre. Sense la dissuasió de les armes del passat i del conte que la seva legitimitat és d’origen diví, només queda l’exemplaritat. En això, suspenen Joan Carles de Borbó i la majoria dels ‘royals’ britànics. God save us from de Kings. FINAL

Felip d’Edimburg, la dura feina de no haver de fer res

Felip d’Edimburg, ensinistrat per exercir el comandament, es va haver d’adaptar a un paper decoratiu, reservat per a les dones dels reis

El més llegit