Minerals crítics i geopolítica | Article de Mariano Marzo

Davant l’amenaça del canvi climàtic, molts governs s’han compromès a electrificar el sistema energètic i a descarbonitzar el subministrament d’electricitat dels seus països. Aquesta tendència està provocant una demanda més gran de fonts d’electricitat baixes en emissions de carboni i de tecnologies d’emmagatzemament energètic, cosa que, al seu torn, ha augmentat la demanda de certs minerals que resulten essencials per a aquestes tecnologies. Segons un estudi del Banc Mundial, si les tecnologies d’energies ‘netes’ es despleguessin al nivell requerit per complir els objectius de l’Acord de París, la demanda de minerals i elements químics necessaris per a les bateries elèctriques –com alumini, cobalt, liti, manganès i níquel– podria augmentar en més d’un 450% cap a meitat de segle. Els components de les tecnologies d’energies ‘netes’ presenten diferents graus de dependència de determinats minerals, que al seu torn tenen diferents perfils de criticitat, depenent de factors com la volatilitat dels preus i l’estabilitat dels països proveïdors. Els elements de les terres rares, com el neodimi, el disprosi i el praseodimi, són ingredients clau dels imans permanents utilitzats per les turbines eòliques. Els borats, el gal·li, el germani i l’indi també són components importants dels panells solars fotovoltaics, mentre que el cobalt i el liti són necessaris per a les bateries utilitzades als vehicles elèctrics. Tot i que aquests minerals es distribueixen per tot el món, alguns estan molt concentrats en alguns països. Per exemple: la meitat del subministrament mundial de cobalt prové de la República Democràtica del Congo; més del 80% del de liti ho fa des d’Austràlia, Xile i l’Argentina; el 60% de l’oferta mundial de manganès procedeix de Sud-àfrica, la Xina i Austràlia, i més del 85% del dels elements de les terres rares prové de la Xina. Avui dia, assegurar la cadena de subministrament de les matèries primeres necessàries per a les tecnologies energètiques ‘netes’ constitueix una prioritat estratègica. No només perquè pot afectar el ritme de desplegament de tals tecnologies, sinó, també, perquè aquestes s’han convertit en l’última frontera de les rivalitats geoeconòmiques plantejades per la competitiva indústria de la Xina. Aquest país ja no és un simple productor mineral o acoblador de components, sinó que s’ha convertit en un fabricant de més valor afegit, cosa que requereix un volum creixent de minerals i metalls, que resulten clau per a les transicions energètica i digital. Un fet que està afegint pressió a les cadenes de subministrament d’altres grans economies, particularment d’aquelles dependents de les importacions de minerals crítics. D’altra banda, la Xina sap que el control de les cadenes de subministrament d’aquests minerals constitueix una important palanca geopolítica. Referent a això, resulta il·lustratiu recordar com el 2019, durant una de les fases més agudes de la guerra comercial entre els EUA i la Xina, el president Xi Jinping va realitzar una visita, oportunament publicitada, a una instal·lació de processament de terres rares a la província de Jiangxi, que va ser immediatament interpretada com un missatge als EUA, en la mesura que evocava l’embargament de les exportacions d’aquestes matèries primeres al Japó, decretada unilateralment per la Xina el 2010 per una disputa territorial. I l’abril del 2020, Xi Jinping insistia sobre la necessitat de reforçar la dependència que les cadenes de subministrament globals tenen de la Xina, així com de «desenvolupar poderoses capacitats de represàlia i dissuasió contra talls de subministrament per part de països estrangers». Unes declaracions que han augmentat la preocupació dels governs occidentals, ja que la forta dependència que els seus països tenen de la Xina, en una cosa tan vital com els minerals de les terres rares, constitueix una vulnerabilitat que pot ser fàcilment explotada en cas d’enfrontament. Aquests governs, entre els quals, els de la UE, tenen clarament identificats els minerals necessaris per a la seva seguretat econòmica i nacional. Però aconseguir-los o assegurar-se’n el subministrament són figues d’un altre paner.

El més llegit