La memòria històrica s’utilitza més per mitificar el passat que per entendre’l en tota la seva complexitat. Passa cada 14 d’abril, en què hi ha un esclat de ¡visca la república! de vegades tan naïf que equival gairebé a un ¡visca la primavera!, a aquella «primavera republicana» que l’ajuntament d’Ada Colau ens convida a celebrar com si ens anunciés la felicitat universal. Aquest any la cosa ha arribat a un cert paroxisme amb el 90è aniversari de la proclamació de la Segona República, mentre els independentistes intenten també colar-nos la república confederal de Francesc Macià, que al cap de tres dies es va transformar en la Generalitat. Perquè una cosa és recordar aquell moment d’esperança i il·lusió que va ser l’abril de 1931, i contemplar de bon grat les imatges en blanc i negre de les multituds arremolinades al voltant d’una bandera tricolor, i una altra és alimentar un mite que resulta nociu per al present. La nostàlgia republicana que ha anat creixent en l’última dècada, i que exalta sense mesura el període dels anys 30, que en realitat va ser un gran fracàs col·lectiu, no té cap altre propòsit que erosionar la legitimitat de la nostra democràcia.