El dilema del vídeo | Article de José Luis Sastre

Hauran vist les imatges del nen que, sol i sense empara, va buscar l’auxili d’un policia que patrullava la frontera dels Estats Units. Feia setmanes que aquesta realitat transitava en els mitjans de comunicació i es coneixia que milers de persones estaven en una situació semblant, en la mateixa soledat i el mateix desemparament. Però van ser els pocs segons del vídeo els que van commoure, com si totes les paraules que s’haguessin escrit abans, capaces de descriure el detall més petit, hi cabessin en una escena breu i sense res, que només tenia l’angoixa d’un nen: «Tinc por», deia ell. Així es remouen ara les consciències, a cop de vídeos virals fets com de paper, perquè s’encenguin en una flamarada intensa, contagiosa, de la qual al cap de poc amb prou feines queden les restes. És la nostra cerimònia millor: ens mostren un vídeo que ensenya el que ja sabíem i llavors, sorpresos, compartim una indignació col·lectiva. Més encara, la tuitegem, perquè, a falta de d’altres, aquesta és la capacitat d’articulació social més greixada de les nostres opinions públiques: crear etiquetes. Si en el futur han d’arribar revolucions, arribaran precedides de ‘hashtags’. Si han d’arribar revoltes, arribaran perquè hi haurà imatges prèvies. A la fi, quan el vídeo hagi cremat i s’hagi consumit –la clau és que tingui enllaços, que tingui molts enllaços–, ens arribarà un altre vídeo que desmentirà les nostres indiferències, però que haurà de ser sobre una altra realitat, no sobre la mateixa. La mateixa, tot i que segueixi allà, estarà molt vista. Va passar amb la guerra de Síria: el primer bombardeig sobre nens ens va espantar, i el segon ens va cansar, que tot tenia un límit. No ho llegeixin com un judici, sinó com a descripció: sense vídeos, ningú ens hauria exposat d’aquesta manera la realitat que persisteix a les fronteres de la primera potència mundial. Sense vídeos, aquest mateix país no hauria assistit al moviment del Black Lives Matter, perquè van ser les imatges les que van demostrar l’abús del policia que va detenir George Floyd i les que van repicar el seu crit de «no puc respirar». ¿Quines altres realitats hem decidit ignorar fins que un vídeo ens obligui a mirar-les per un instant? Habitem un món que necessita proves i les vol en imatges, perquè en algun moment va deixar de servir el que va valer durant mil·lennis: la paraula. Fins ara, en qualsevol situació d’emergència o davant qualsevol abús, l’instint portava les mans i els braços a llançar-se a salvar els que estiguessin en risc. De sobte, alguna cosa ha regirat l’evolució i les mans se’n van al mòbil tot i que no ho vulguin, per posar-se a gravar. A les galeries dels telèfons o a les xarxes es guarda i comparteix la nostra intimitat i, alhora, els nostres millors testimonis, que es graven per emoció o per morbo, però també per una altra raó que es pot convertir fins i tot en genètica: com a mecanisme de defensa, perquè hem deixat de confiar en nosaltres o en els nostres relats; perquè, ara que ens en creiem tantes de les coses que no veiem, resulta que necessitem veure-ho per poder creure-ho. I així, una víctima que no pugui gravar corre el risc de convertir-se doblement en víctima. S’observa en els judicis o en les preses de posició del públic, i això, que diu tant de la societat que construïm, ens aboca a un món de desconfiances i recels que necessiti gravar-ho tot i en tot moment per sentir-se segur. O per poder denunciar. Aquestes societats, altres les havien imaginat abans. George Orwell, per exemple, la va evocar amb precisió el 1984. I aquella història ja sabem com acabava.

El més llegit