Fa dies que les xarxes són plenes d’articles i records dedicats a Arcadi Oliveres. La seva pròpia família havia posat en marxa feia dos mesos un mur digital per deixar-hi missatges. No vaig escriure per un pudor incòmode que ara no sento. Tinc molt presents les vegades en què coincidim (era d’aquestes persones que es presentava com si no haguessis de saber qui era) i l’impacte de la primera vegada que li vaig sentir parlar en un curs sobre cooperació internacional en el CIDOB (record bé la contundència amb què parlava de l’empremta ecològica o el capitalisme depredador fa gairebé 30 anys). El dia de la seva mort, no em resisteixo a fer el meu #GràciesArcadi i recupero els apunts d’aquell curs que han resistit tots els trasllats i el seu últim llibre publicat a Angle fa tot just uns mesos. Tota una vida de mestria teòrica i testimonial. Sento l’amic Eduard Ibáñez, tants anys director de Justícia i Pau amb Arcadi de president de l’entitat i tots coincidim: de bons oradors n’hi ha molts, però no en són tants els que s’acompanyen de la coherència d’un estil de vida auster i compromès, que és el que marca realment la diferència.

Dijous a la nit, Txarango recull el seu premi Enderrock al millor disc de pop rock i li dedica el premi. L’endemà, en una biblioteca pública de Girona, veig els seus llibres en una prestatgeria destacada. Faig la foto i amb el mòbil l’envio a la seva editora, Rosa Rey. Això és deixar empremta. Si les xarxes digitals no són el reflex de les xarxes humanes és que alguna cosa no fem bé. Podem decidir si trepitgem les xarxes deixant empremtes com aquestes, missatges en positiu i edificants o contribuir a alimentar el monstre. Hi ha una regla d’or que diu que no publiquis el que no estaries en condicions de dir en persona. Penso en això quan un altre bon amic d’Arcadi, Jordi Armadans, m’envia la campanya de Fundipau per pacificar les xarxes socials: pensar A B A N S [abans] (¿Autèntic? ¿Beneficia? ¿Amable? ¿Necessari? ¿Suggerent?). Deixar empremta i teixir xarxes és això.