No és un carnet, és un rebut

Ser bon català s’està posant cada vegada més difícil. Si fins al moment n’hi havia prou de lluir un llacet groc nit i dia, ara ens hem de treure el carnet. El carnet de Bon Català és com el del Club Super3, però en adult i de pagament. Igual que no hi ha nen que no hagi mostrat a classe el carnet del Super3, no hi ha llacista orgullós de ser-ho, que en un sopar no tregui el de la Republiqueta, que aquest és el nom oficial per més que tothom sàpiga que es tracta d’un certificat de catalanitat. Ja anava essent hora que un document indiqués qui és català autèntic i qui un sobrevingut, que aquí hi ha molt de botifler i així no hi ha manera de muntar ni una republiqueta ni res. L’altra opció, que era la d’obligar els no prou catalans a lluir un braçalet a sobre de la roba, s’ha descartat –de moment– per les seves desafortunades reminiscències històriques. S’ha criticat que el document, promocionat pel mateix Vivales a les xarxes com si estigués mostrant al món la resolució del teorema de Poincaré, no serveix de res. Serveix per fer-se subscriptor d’‘El Punt Avui’ i de ‘Vilaweb’, o sigui, efectivament de res. Però no hem de perdre de vista que, més enllà de tal inutilitat, es tracta d’un rebut, aquest és el seu valor. Un rebut que certifica que el portador ha pagat 12 euros per sufragar la vida del Vivales i la seva quadrilla de Waterloo. No és que 12 euros solucionin la vida a tot tren a la qual s’han lliurat, això no dona ni per a les propines, però és una manera de dir «jo també col·laboro en la seva vidorra». Hi ha potser més orgull per a un llacista? Anem als temes pràctics, que n’hi ha. Anys enrere, per agilitar gestions amb l’administració, es lliscava a la mà adient un bitllet de mil pessetes. Les coses han canviat. Ara, per prosperar n’hi haurà prou de mostrar al funcionari primmirat el Carnet de la Republiqueta perquè s’obrin totes les portes, s’agilitin totes les gestions, s’adjudiquin tots els contractes i s’atorguin totes les places. La mateixa Laura Borràs ja ha aconseguit la seva estranya plaça de professora universitària perquè el dia de les oposicions va mostrar al tribunal –com qui no vol la cosa, «ai, que tonta, m’ha caigut això»– un carnet provisional de la republiqueta, una mena de ‘fila zero’ dels carnets perquè se’n beneficiïn els amics abans de posar-los oficialment en circulació. Quan corri la brama de la utilitat dels carnets de la republiqueta, n’hi haurà mercat negre, facin-me cas i comprin-lo ara que costa 12 euros, que d’aquí a poc ni per 120 en trobaran. Com els DNIs, els primers números, del 0 al 10, estaran reservats per a la família reial, és a dir per al Vivales, la seva senyora i les infantes, així com per al pianista Comín, en cas que posseeixi, com és d’esperar, el certificat de convivència amb el monarca. A partir d’aquí, qui no corre vola, que per només 12 euros un pot aconseguir la clau que dona accés a la fortuna, vinga senyores, que me’ls treuen de les mans. En conec molts que viuen bé perquè van trobar lloc a l’administració gràcies al llacet groc, però el llaç era gratis, i ja va essent hora que qui vulgui col·locar-se afluixi la mosca, que per només 12 euros un pot tenir la vida solucionada. A Catalunya les coses van així de bé, i si haguessin muntat la seva republiqueta, millor anirien encara, això seria xauxa.

El més llegit