És molt distret assistir a l’exhibició d’excuses de la Universitat de Winchester, a Anglaterra, per explicar l’erecció d’una estàtua de bronze en honor a Greta Thunberg. Com més estrambòtic és un projecte, més càrrega ditiràmbica reclama, més justificacions. L’estàtua és de mida natural, i representa la noia amb un gest acollidor i amb un dels seus famosos anoracs. Els responsables de la universitat, que parlen, clar, de «sostenibilitat i justícia social», estan la mar d’orgullosos de l’homenatge i creuen que ha de servir per «generar un debat raonable», amb l’esperança que «l’estàtua inspiri la nostra comunitat perquè el món sigui millor». Sensacional. Si no fos que la «cusi» ha costat 28.000 euros i que el debat no se centra en el canvi climàtic, sinó en la despesa supèrflua. Com si Greta Thunberg no pogués induir a la reflexió sense necessitat d’immortalitzar-la al campus. La Universitat de Winchester ofereix estudis clàssics, de cultura grega i llatina, però sembla que no han llegit Horaci. Parlava de la poesia com «un monument més durador que el bronze». I molt més barat, certament. Amb un «Sonet a Greta» n’hi hauria hagut prou, crec jo.