Ous imperials

La Setmana Santa culmina amb la tradició de menjar-se els ous. Ara són de xocolata, però abans eren simples ous durs col·locats a sobre d’un modest tortell de brioix. L’ou és un símbol adoptat pel cristianisme procedent d’altres religions anteriors i que es va assimilar a la resurrecció de Jesús, de la mateixa manera que abans antigues creences també havien tingut rituals similars coincidint amb l’equinocci primaveral. La Pasqua és molt celebrada en tot el món cristià, però sobretot és una data molt assenyalada pel calendari rus ortodox. Això ja passava durant l’època imperial. Va ser en aquest context que, el 1885, el que havia de ser un regal es va convertir en una fita de les arts decoratives. El tsar Alexandre III va voler tenir un detall amb la seva dona i li va encarregar al joier i orfebre Peter Carl Fabergé un ou de Pasqua. Diuen que a la tsarina Maria Fiodorovna li va agradar tant que, des d’aleshores, el seu marit ho va convertir en una tradició. És comprensible que la dona s’entusiasmés amb el regal. Era bonic i enginyós. De fora aparentment semblava un ou de gallina però, a l’obrir-lo, el rovell era una esfera d’or que, al seu interior, ocultava una gallina amb les plomes també d’or i els ulls de robí. Per ordre expressa del tsar dins de l’animal hi havia una sorpresa final: una petita rèplica feta amb or i diamants de la corona imperial i un penjoll de robí. A partir d’aquella Pasqua, cada any els Romanov esperaven l’ou de Fabergé amb il·lusió perquè, veient l’èxit del primer, el tsar va donar total llibertat al joier perquè creés el que volgués. L’única condició era que havia d’amagar una sorpresa a l’interior relacionada amb la família. De vegades es tractava de petites pintures sobre esmalt, com l’ou de 1890, amb imatges dels principals palaus de Dinamarca, país de procedència de la . Quan el 1894 Nicolau II va succeir el seu pare en el tron, no només va mantenir la tradició, sinó que la va ampliar, ja que va decidir encarregar dos ous: un per a la seva mare i un altre per a la seva dona. Els dissenys van mantenir la seva espectacularitat. El 1896, per exemple, es va presentar un ou transparent amb la closca feta amb cristall de roca, que deixava a la vista un conjunt de petits quadrets amb vistes dels llocs favorits de la nova tsarina, Alexandra Fiodorovna. L’any següent la sorpresa de l’ou va ser una rèplica d’un carruatge del segle XVIII que havia servit per a la cerimònia de coronació de Nicolau II. La tradició es va mantenir fins a l’últim moment i només va acabar amb l’esclat de la Revolució bolxevic de 1917. El tràgic final dels Romanov és de sobres conegut per tots. Més difícil de seguir és el rastre dels seus ous. Inicialment van ser enviats a Moscou, on es va instal·lar el govern comunista. A partir de llavors algunes d’aquestes joies es van perdre i d’altres es van vendre per necessitats del nou règim. Això va fer que una part anessin a parar en mans de col·leccionistes dels EUA. Per aquesta raó, la tercera col·lecció d’ous imperials més nombrosa és a les vitrines del Museu d’Arts Decoratives de Virgínia, que en posseeix cinc exemplars. També n’hi ha tres al Metropolitan de Nova York, dos a Washington i un a Ohio. El periple dels ous il·lustra a la perfecció les anades i vingudes de Rússia, ja que després de la caiguda de la Unió Soviètica i l’aparició dels nous milionaris que van saber treure profit del canvi de la situació política, algunes de les joies de Fabergé van tornar a la seva terra d’origen. El magnat de l’alumini Viktor Vekselberg va comprar a la família Forbes dels EUA els nou ous que havien aconseguit reunir després d’anys de fervorós col·leccionisme. Segons algunes fonts, l’operació va superar els cent milions de dòlars i van ser la pedra angular del Museu Fabergé que Vekselberg va obrir a Sant Petersburg. Ara allà, a més dels ous, també s’exposen altres peces sorgides dels tallers d’aquella estirp de joiers que, amb el seu talent i creativitat, han passat a la història com un dels grans referents de les arts decoratives. Aristocràcia francòfila

El més llegit