Josep Maria Ripoll: «Barcelona es pot fixar en l’inconformisme dels 70»

Quan vostè tenia 13 anys, a mitjans dels anys 70, es va deixar fascinar pels articles de Claudi Montañá. ¿Què creu que va veure aquell jovenet en aquells textos contraculturals? Recordo l’article ‘Están hablando de mi generación’, un text molt lliure, una mena de poema en prosa, que va publicar a ‘Nuevo Fotogramas’, a partir de quatre lletres de cançons de rock. Jo no sabia qui eren els beatniks, ni els surrealistes, i em va sorprendre molt. Els descobriments de l’adolescència marquen per sempre. Així és. El Claudi em va fer descobrir moltes coses: música, cine, literatura... Al cap de poc vaig començar a aficionar-me al rock, vaig comprar el ‘Vibraciones’ i me’n vaig adonar que la seva firma també hi era. ¿Per què és precís recuperar ara Claudi Montañá? Per la seva manera tan personal d’escriure i afrontar la crítica, i perquè moltes de les seves idees tenen gran actualitat: «El capitalisme de vegades tolera, mai allibera», deia. «No dona opció a triar el color del futur». ¿Montañá era un anarquista? Ho va donar a entendre molt discretament. En un article deia que se sentia bé en l’antiautoritarisme. En un altre, es feia una entrevista a si mateix i, preguntant-se quin era el seu color preferit, responia que el blau, però «també el vermell i el negre, per raons més concretes». Mostrava resistència a les jerarquies, també en l’escriptura: l’article periodístic considerat com a literatura. Allà connectava molt amb la tendència del nou periodisme. Va escriure sobre figures del rock internacional, com Pink Floyd o JethroTull, però va cultivar una mitologia autòctona. Es va convertir en el cronista de l’ambient dels anys 70 que es va crear al voltant de la sala Zeleste d’Argenteria. Quan va sortir ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, poca gent coneixia Sisa, però ell ja el va entrevistar, i l’article és un passeig per Barcelona, explicant el que veu i els bars que van visitant. I quan la Companyia Elèctrica Dharma encara no havia gravat cap disc ell se’n va anar a la comuna on vivien. En aquests articles s’acosta a la quotidianitat. El Claudi feia una mirada nova en una època que era molt avançada, malgrat les limitacions del franquisme. Avui es discuteix cap a on va Barcelona. ¿Pot trobar inspiració en aquest underground? Podria, tot i que el context és molt diferent. En aquella època, els joves s’independitzaven molt de pressa, segurament no hi havia tantes necessitats ni tant consumisme com ara. Però Barcelona pot fixar-se en l’inconformisme d’aquella època. Montañá era un inconformista, però podríem deduir que es va acabar rendint. En part va participar de l’eufòria d’una època, però s’observa una decepció prematura, que ja reflectia, per exemple, la pel·lícula ‘El desencanto’, de Jaime Chávarri, sobre els germans Panero. La meva impressió és que ell, sent molt jove, es va creure les utopies del moment, i després va patir un gran desengany al veure que tot allò quedava en res. Va sentir que s’havien mort els ideals, i ho veia amb amargor. Tot això apareix als seus articles. Es va suïcidar el 1977, un any frontissa en diversos ordres. L’any de les primeres eleccions, i del trànsit, al Regne Unit, de l’underground al punk. Un moment de canvis. Conclusió: compte amb creure’t massa les causes amb què simpatitzes. Tot i que Montañá havia de ser partidari del tot o res, sense terme mitjà. Potser en la vida hem de ser més escèptics. Al Claudi el va entristir veure que no només es reprimien els ideals, sinó que el sistema els assimilava. En el seu interès per les figures dels marges, va manifestar certa fascinació per Ulrike Meinhof. Un article discutible, però ens hem de situar en l’època. En aquell temps es va parlar molt de Baader-Meinhof, i Jean Genet va escriure un text radical a ‘Le Monde’ al respecte. El Claudi es referia a la repressió que el sistema exerceix sobre les rebel·lions. Al seu llibre de memòries, Pepe Ribas escriu que Montañá va deixar ‘Ajoblanco’ «amb un badall». ¿Sap per què ho diu? No ho he arribat a aclarir. Ribas diu que hi havia un cert desinterès per la seva part. Només va col·laborar en els dos primers números, cinc articles. Va passar alguna cosa i no es van entendre. Montañá va entrevistar figures com Vargas Llosa, Saura o Raimon, però no ha inclòs aquests textos al llibre. ¿Per què? En aquestes entrevistes, el Claudi desapareixia una mica com a autor, com passa moltes vegades amb les entrevistes. Qui parla és l’entrevistat. La de Vargas Llosa, parlant de cine, per a ‘Nuevo Fotogramas’, la vaig incloure al principi, però al final la vaig suprimir perquè no hi veia el Claudi. Només en vaig conservar dues, la de Sisa i la de Salvador Picarol, perquè reflecteixen la Barcelona del moment. El llibre l’ha editat l’Ajuntament de Barcelona. No sabem què en diria Montañá, ell que era crític amb l’apropiació cultural per part del poder. No podem imaginar què diria sobre una situació actual algú que va morir fa tants anys. Mai ho sabrem.

El més llegit