La lentitud a la UE amb la vacunació, sobretot en contrast amb el ritme accelerat als Estats Units i al Regne Unit, ha fet esclatar les tensions internes i ha alimentat els retrets cap a la Comissió, presidida per Ursula von der Leyen, a qui s’acusa d’haver actuat feblement davant les farmacèutiques, entre altres coses. També es critica la tardança excessiva de l’EMA a donar l’aprovació per acabar dient el mateix que les seves homòlogues nord-americana i britànica. Que des de la UE s’hagi exportat més de 77 milions de dosi, quan només n’ha aconseguit distribuir entre els 27 una mica més de 100 milions en el primer trimestre, és una altra nota molt negativa que ha obligat Brussel·les a revisar la seva estratègia i a implicar-se a fons per garantir la producció. Particularment feridor és que dues terceres parts de les injeccions al Regne Unit hagin sortit de fàbriques europees. Boris Johnson ha fet nacionalisme amb la vacunació, legitimant el Brexit, mentre a la UE tenim la sensació d’haver sigut les víctimes dels reiterats incompliments d’AstraZeneca. Ara bé, bona part de tots aquests problemes són el reflex d’una arquitectura institucional europea tan complexa com feble políticament, de la mancada d’un veritable Govern europeu elegit per un Parlament i que reti comptes davant la ciutadania.