Rocío Carrasco i la violència vicària

L’Elena havia escoltat alguna vegada el terme SAP [sigles de síndrome d’alienació parental], però mai l’expressió de «violència vicària». Després de veure la docusèrie de Rocío Carrasco, ha començat a escoltar els dos termes sovint. Una amiga feminista li explica la diferència. En el passat, per saber si una dona era bruixa, se la llançava al riu. Si flotava, era bruixa, i per això flotava. Si s’ofegava, moria, però ho feia amb el seu honor intacte. La síndrome d’alienació parental, li diu, és una espècie de «prova diabòlica» moderna. S’ho va inventar un senyor que es deia Richard Gardner, que deia ser psiquiatre (no ho era) i que s’enriquia amb la seva feina de «pèrit de part» en divorcis controvertits en què hi havia acusacions d’abús sexual de fills i filles. Coartada de l’abús sexual Si un menor narrava un abús sexual, allà hi havia Gardner per firmar un informe dient que la mare havia alienat el menor perquè s’inventés la història. La mare havia d’escollir entre perdre el nen o acceptar l’abús. Gardner partia de la base que els menors són manipuladors. Però ningú pot fantasiejar sobre el que no coneix i per això és molt difícil que un nen inventi històries i situacions pròpies de la genitalitat adulta si no les ha patit. La violència vicària és una forma de violència de gènere que agafa les filles i els fills com objectes i els llança sobre la mare. En la seva màxima expressió, el maltractador assassina els fills, com és el cas de José Bretón. En d’altres, com narra Rocío Carrasco, els transforma en objectes per continuar un maltractament silenciós i psicològic. Sap que la mare serà capaç de tolerar, cedir i aguantar. Sap que la mare callarà i seguirà endavant. Avui mateix, els dos fills de l’Elena marxen per passar les vacances de Setmana Santa amb el pare. L’Elena recorda el que va passar durant les vacances de fa dos anys. Ella era a Fuerteventura quan va començar a sonar el telèfon una vegada i una altra. A l’altre costat de la línia hi havia la seva filla, vinga plorar. Entre sanglots, li va explicar que el pare estava molt enfadat perquè a ella se li havia escapat que la mare se n’havia anat a un hotel en una illa amb el seu nòvio. El pare està cridant, li va dir. La nena s’havia tancat al bany i li trucava des del mòbil. «Massa demandes» Quan els nens van tornar, el pare no els va tornar la bossa. I allà es van quedar, amb ell, la nina Elsa de la nena, el gatet de peluix del nen (sense el qual no podia dormir), les sabates, les samarretes, els jerseis. Uns 500 euros de roba que mai recuperaria. I no podia queixar-se davant el jutge perquè li deien que «judicialitzava la vida dels nens», ja que posava «massa demandes». Aquesta Setmana Santa l’Elena no surt. Es queda a casa, com gairebé tot Espanya. Al seu exmarit no li podrà donar un atac de gelosia o d’enveja, però, per si de cas, ha tancat totes les seves xarxes socials, perquè sap que qualsevol foto en què ella aparegui en una excursió al camp, o amb un company masculí, despertarà la bèstia. A la bossa dels nens ha posat només roba molt vella, gastada, que de tota manera volia llençar, i les criatures se’n van només amb un parell de sabates, el mateix, per a tota la setmana. Els mateixos nens han decidit que no portaran joguines. A l’Elena se li ha encès una llumeta al cap. El que li passa té nom. Violència vicària.

El més llegit