Aquesta setmana hem tornat a assistir, en directe, a com el testimoni d’una víctima de violència masclista genera dos equips: els que la creuen, els que la posen en dubte. No he vist els capítols del documental sobre el silenci de Rocío Carrasco, però he pogut comprovar, sense veure el testimoni, algunes coses: que sempre hi haurà qui trobi, en la teva paraula, un motiu per desconfiar. A Rocío Carrasco se l’acusa de: no fer-ho al lloc que correspon, no fer-ho com s’espera que es faci, fer-ho per diners, fer-ho per venjança, no respondre-hi com ho faria una víctima, haver callat massa temps, parlar massa, exposar els seus fills, ser una mala mare. En aquest cas, com que la seva família es podria considerar història viva d’Espanya, ens ho podem permetre: ho va fer, a més, en un programa popular amb molta difusió. Via lliure.

Aquests mateixos motius que s’han utilitzat per a Rocío Carrasco els hem sentit milers de vegades: els van dir de la víctima de Pamplona, de Nevenka, de la protagonista de la sèrie documental ‘Creedme’. Ens ho han dit a nosaltres mateixos. A Rocío Carrasco l’acusen de falsejar perquè la justícia no li ha donat la raó. A Nevenka Fernández, en canvi, la justícia li va donar la raó i el judici social la va condemnar igualment. La sentència de ‘La manada’ és un abans i un després per a moltes.

No he vist els capítols del documental de Rocío Carrasco i no ho necessito per creure-me-la. Tampoc conec la majoria de les víctimes de violència masclista que s’exposen i fan públic el seu testimoni. No ho necessito, senyores i senyors. No m’importa quin sigui el programa, ni les circumstàncies personals. Ni tan sols la justícia, quan et nega la veritat, és garantia de res. Jo, per exemple, mai vaig poder aportar proves per demostrar que deia la veritat: no tinc una sentència a favor meu. Sé, no obstant, que no mentia. No tinc cap motiu per dubtar de cap dona que decideixi exposar-se i mostrar el seu sofriment. Crec fermament, en canvi, en la capacitat de remoure consciències quan es trenca el silenci o l’anonimat: i s’ha fet en horari de màxima audiència. Tant de bo Ana Orantes ho hagués pogut veure.