L’altra guerra dels contenidors

Sento uns xiscles curts i aguts i surto al balcó. A baix al carrer, en la nit deserta pel toc de queda, alguna cosa es mou a la muntanya de rebutjos. En aquesta hora s’acumulen trastos, capses de cartró, llaunes i ampolles, però sobretot bosses d’escombraries. Algunes estan estripades, amb tots els detritus a la vista. Un altre xiscle i de sobte veig dues rates que es barallen per un tros de pizza, o potser és un drap brut. Tampoc estic segur de les dues rates: podrien ser una rata i una gavina, o un colom (però no, a aquesta hora els ocells ja dormen). Amb uns prismàtics seria més fàcil precisar aquesta escena de fauna urbana. Al cap d’un minut arriba un camió de les escombraries i, mentre dos homes ho recullen tot, dues ombres petites s’esquitllen pel carrer. Tot això no és una estampa del passat, sinó d’aquest present provocat per l’absència de contenidors al meu barri. ¿Quan van començar les manifestacions a favor de Pablo Hasél? Cinc setmanes ja. Un o dos dies després del seu empresonament, a mesura que augmentaven els actes de violència per part d’una minoria incontrolada, i cremaven més i més contenidors, l’ajuntament va decidir retirar els que encara quedaven als barris diguem-ne conflictius. Se’ls va emportar tots: grisos, verds, grocs, blaus, marrons. Al seu lloc, res: un espai en l’asfalt on, seguint la rutina, en un exercici d’imaginació quotidiana, la gent continua deixant les escombraries (això si no hi ha algun cotxe aparcat). Ara ja fa gairebé un mes, després de diverses detencions pels disturbis a la Rambla, amb l’incendi d’un cotxe de policia, les manifestacions es van tornar més pacífiques i espaiades, però l’ajuntament no ha instal·lat de nou els contenidors. Com a mínim al barri de la Ribera. S’havien de celebrar eleccions i potser algú va creure que la incertesa política exigia prudència al barri on és el Parlament —o potser es buscava remarcar que vivim en una espècie d’estat d’excepció—. Ara tot això ha anat passant avall, i potser el dia en què sigui investit un president de govern català tornaran els contenidors, qui sap, però mentrestant aprenem a viure sense. Quan per fi tothom coneixia els rudiments de la recollida selectiva i seguia els ecoconsells —el vidre al veeerd; el plàstic al blaaau, l’orgànic en el marroooó—, ens obliguen a fer marxa enrere. La realitat és que molts veïns continuem separant els rebutjos com cal i llavors els deixem al carrer, en el que seria el seu lloc, però quan passa el camió ho recull tot alhora i el barreja com si res. És descoratjador i et fa pensar que tot això del reciclatge és xerrameca i postureig. ¿No havíem quedat que era tan beneficiós per a la ciutat? Uns beneficis, per cert, que mai s’expliquen prou bé. Aquests dies, quan trec les escombraries, penso que potser formem part d’un experiment secret, una prova pilot d’algun pla misteriós, i el cert és que gairebé preferiria que fos així.

Quan per fi tothom coneixia els rudiments de la recollida selectiva i seguia els ecoconsells, ens obliguen a fer marxa enrere

El més llegit