Hi ha frases a les quals un sempre torna. «Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que d’altres» ens n’escrivia el gran George Orwell a la seva magnífica obra ‘Rebel·lió a la granja’. Lectures de capçalera al costat d’‘El baró rampant’ d’Italo Calvino o ‘Cent anys de solitud’ de Gabriel García Marquez. Però aquest no és el punt, tornem a la primera frase. Si col·loquem una lent amplificadora des de la lluna cap al nostre cos, primer veurem òrgans, després teixits i després cèl·lules. I el nostre coneixement d’aquestes divisions sempre ha depès de les tecnologies disponibles: des de la simple observació de cadàvers o les tècniques de tinció fins arribar als acostaments genòmics. I sempre hem anat avançant en subdivisions i especialitzacions. I noves metodologies ens permeten aprofundir cada vegada més arribant als detalls més íntims. Doncs bé, ara tenim maneres de mirar la composició molecular d’una sola cèl·lula. Són les tecnologies genòmiques de cèl·lula única. Més sola que la una, com diria el refrany. Podem agafar un tros d’un teixit i mirar la composició de l’ADN, ARN i proteïnes de milers de cèl·lules individualitzades. Això requereix uns aparells petits però potents que permeten arribar a aquest nivell d’una cèl·lula, marcar-la exclusivament i, a partir d’aquesta, extreure el seu perfil mutacional o d’expressió i comparar-lo amb el de les seves veïnes. Semblaria que aquesta és la part difícil de la tasca, però en realitat és només el principi i després el tractament i processament de les dades crues o nues suposa una altra tasca complexa. En aquesta, els bioinformàtics experts poden lluir-se i convertir-se en objecte de fosc desig als laboratoris de biologia molecular i cel·lular.