Les meves ganes de tornar a viatjar són tantes que, com al gos de l’experiment de Pavlov, les glàndules salivals se m’activen davant el passaport. Tantes, també, les ganes de vacuna, que em passa el mateix cada cop que veig una xeringa. És més, la mera visió d’un braç despullat (la màniga aixecada fins a la corba de l’espatlla, l’agulla entrant a la carn blanca, el carmí de la mínima sang alliberada per la punxada), arriba a ocasionar-me, allà mateix, al baix ventre, un pessigolleig del mateix calibre o superior que fins ara em brindaven altres visions més complexes, reprovades pel sisè manament. Davant la vacuna, se m’obre la gana. Se m’obren totes les ganes. Se’m desboca, ingovernable, el desig. Però, a imatge de sant Antoni, m’obligo a controlar-lo. Resisteixo valent, creient, abstinent. I espero, impacient.