El pare de la Lucía, els fills de la Rocío

Quan el meu pare va morir, feia setmanes que jo no li parlava. Havia tingut una discussió amb ell i, en la meva línia habitual, vaig preferir desaparèixer un temps i deixar que les aigües es calmessin. Un dia em va trucar la meva germana i em va dir que el meu pare estava ingressat. El meu pare tenia una mala salut de ferro. Se suposava que les seves malalties provenien d’una desnutrició infantil, i de l’estrès: va néixer el 25, havia viscut una guerra i una postguerra, i un exili. De manera que no em vaig preocupar gaire. Era un ingrés més. El meu pare va entrar en coma poc després d’ingressar, mai més va obrir els ulls, no me’n vaig poder acomiadar i no vaig poder arreglar les coses. Ell mai va arribar a conèixer la meva filla. Jo tenia 36 anys. El meu pare es deia José, així que imaginin-se vostès la gràcia que em fa que cada març, amb dues setmanes d’antelació, em vagin avisant que arriba el Dia del Pare, que és també el dia de Sant Josep. Després de la mort del meu pare vaig mantenir converses amb una terapeuta. En vaig aprendre que la relació amb el meu pare ja no tenia solució, però que almenys podria intentar arreglar la relació amb la meva mare. La meva mare i jo teníem moltes discussions. Vaig decidir aplicar-me el ‘dos no discuteixen si un no vol’ i no barallar-me mai amb ella, fins i tot si això implicava donar-li la raó com als tontos. En el dia d’avui puc dir amb orgull que mai me n’he anat al llit barallada amb la meva mare, ni tampoc amb la meva filla. I que si perdo la calma i dic el que no hauria, em disculpo. Reconciliació Jo vaig poder reconciliar-me amb la meva mare quan vaig entendre que ella havia tingut una infància duríssima, en guerra, amb uns pares que pràcticament van haver de fugir amb el que portaven posat i que la van deixar amb una tieta. Que no havia tingut l’educació emocional per expressar-se d’una altra manera, i que arrossegava ferides que no s’havien tancat. Però aquesta és la meva història personal... I no es pot aplicar a tothom. Jo no dono lliçons morals. En els últims dies he escoltat sense parar que Rocío Carrasco és una mala mare perquè va deixar de parlar amb els seus fills. Va deixar de parlar amb una filla que, segons recull una sentència, li va infligir «maltractament habitual, amenaces i injúries» durant tres anys. Una filla que se’n va anar de casa després de fotre una pallissa greu a la seva mare. Va deixar de parlar amb un fill que no va ser condemnat, però que, pel que sembla, va assumir el paper del que en psicologia sistèmica es coneix com a lloctinent de l’agressor. El que no maltracta activament, però afavoreix i recolza el maltractament. Fa uns anys la policia nacional va detenir un jove que havia esquarterat la seva mare i s’havia menjat part de les seves restes. La mare, segons sabia tot el seu entorn, havia aguantat pallisses durant anys, però es va quedar al costat del seu fill perquè, ja se sap: «¡Una mare mai abandona els seus fills!». El mateix mantra que escolto sempre que es parla de Rocío Carrasco. Qualsevol persona –sigui mare, filla, dona, pare, cònjuge– té dret a posar límits i a abandonar una relació i tallar-la si creu que la seva integritat física o mental o la seva dignitat estan en perill. Els llaços familiars no són contractes ni obligacions. Res ens ha de lligar a cap relació de maltractament, tampoc si els que ens maltracten són els nostres fills, o els nostres pares. Ningú s’hauria de sentir culpable per abandonar una relació de maltractament. I ningú hauria de criticar la persona que ha tingut el valor de fer-ho.

El més llegit