L’únic avantatge d’ERC, per Martí Blanch

ERC ha celebrat el seu 90è aniversari. Un diumenge, suposem que amb tortell inclòs, com correspon a les grans commemoracions. Ressenyem dues intervencions. En primer lloc la de Marta Vilalta, diputada i portaveu dels republicans, portant a col·lació en el seu discurs els cinc presidents de la Generalitat que la seva formació atresora –Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas– amb la voluntat d’accentuar el fet que el partit és a les portes de sumar el cinquè a la col·lecció: Pere Aragonès. La segona, la del mateix Pere Aragonés demanant a JxCat i la CUP que les negociacions s’accelerin i que el govern que ell ha de presidir es formi immediatament i que a més no sigui només una cosa per anar tirant. El seu desig, expressat en la celebració de l’aniversari republicà, és que el govern que està per néixer no sigui un govern qualsevol, sinó que respongui als atributs d’un executiu sòlid, petri i cohesionat. Segons afirmen els que van assistir a la festa i van presenciar com es bufaven les espelmes, totes aquestes coses Pere Aragonès les va dir sense riure. ERC tindrà el cinquè president i podrà lluir davant el seu públic un repòquer. Fins aquí les veritats de l’aniversari. Sobre la resta de desitjos, no fa falta ser un linx per afirmar que no passaran de bones intencions exclamades en un desert en què ningú, ni tan sols el que les proclama, escolta. Ni les negociacions s’acceleraran, ni el govern serà petri, sòlid i molt menys transformador. Segon plat de l’actualitat A ERC, JxCat i la CUP els ha tocat la loteria sense comprar ni una butlleta. Amb els focus de l’actualitat desplaçats al simulacre de guerra civil amb epicentre a Madrid, les negociacions entre els partits sobiranistes han quedat relegades a un segon plat de l’actualitat (o tercer). I això permet perdre o guanyar més temps, segons es miri, en negociacions que sota pressió –sense Ayuso i Iglesias distraient– es podrien tancar en una tarda. Perquè ningú espera que la relació entre ERC i JxCat a la pròxima legislatura vagi més enllà del sexe sense compromís i, a més, insatisfactori. Així que, volent, amb una tarda i un hotel –fins i tot una pensió– per hores n’hi hauria més que prou si estiguessin per la feina per tancar un acord immediatament. Tot el teatret dels terminis a què assistim des de fa dies té a veure únicament amb el repartiment del pressupost entre partits i la construcció de divergències i posicions diferenciades a partir del minut u de la legislatura. El peix està venut. La CUP estarà fora de l’executiu, tot i que avalarà sense entusiasme la seva posada en marxa. Una vegada que el govern comenci a caminar, tal com fixa l’estratègia dels anticapitalistes per als nous temps, l’acusarà de fluix en el terreny independentista i de carca en l’àmbit de les polítiques sectorials, alhora que intentarà pressionar-lo amb la seva gent al carrer. Fins aquí el full de ruta de la CUP per a la pròxima legislatura. Colpejar el fetge d’ERC JxCat, per la seva banda, ha complert amb la seva ala més antisistema o activista, com prefereixin, regalant una presó d’or en forma de presidència del Parlament a la secció torrista que capitaneja Laura Borràs. A la cambra sortirà a col·lació la seva versió més hardcore i impacient –tenim pressa, mandat de l’1-O, etc– mentre que al govern intentaran recuperar la seva versió més –oh sorpresa– convergent amb peces menys histriòniques que apuntalin un discurs que –¡oh, sorpresa!- recuperi atributs convergents per frenar les vel·leïtats excessivament esquerranes dels republicans quan n’hi hagi. Es tracta, al cap i a la fi, de colpejar el fetge d’ERC amb la dreta i l’esquerra: per no ser prou independentistes al Parlament i per no saber el que li convé al país en el terreny de les polítiques sectorials des del Govern. I ERC, paradoxalment, començarà a pagar la factura de ser el primer de la classe dels independentistes. Cal anar amb compte amb els somnis, perquè de vegades es compleixen. Tant temps volen estar al capdavant i liderar les faccions sobiranistes per descobrir, arribat el moment, que no és or tot el que resplendeix i que com a segon tampoc es vivia tan malament. L’estratègia d’ERC per a la pròxima legislatura no pot ser cap altra que la de no acabar devorada per les contradiccions que portaran a col·lació la CUP d’una banda i des de fora del govern, i JxCat per l’altra i en qualitat de soci a l’executiu. Un bonic regal d’aniversari per als republicans. Anotem, això sí, un avantatge per a Pere Aragonés. Per molt similar a l’anterior que pugui semblar el nou govern que s’acabi formant al capdavant no hi haurà Quim Torra. El llibre que acaba de publicar l’expresident és la demostració palmària que serà molt difícil –almenys estadísticament– que algú amb tan poques qualitats polítiques –i després del llibre és raonable pensar que també personals– torni a ocupar la cadira presidencial. Aquest sí que és un avantatge per a ERC.

El més llegit