Els salaris mínims funcionen

Amb freqüència, als economistes ens solen fer preguntes de l’estil: ¿vostè creu que és bo abaixar els impostos? ¿S’ha d’ajudar els pobres amb transferències de diners sense condicions o se’ls ha de forçar a buscar feina? ¿És bo apujar els salaris mínims? Com que les respostes a qüestions d’aquesta mena difereixen d’uns economistes als altres, li quedarà el dubte de com saber qui és l’economista en qui pot confiar. Dani Rodrik, prestigiós economista de la Universitat de Harvard, ofereix una regla senzilla per saber si l’economista a qui ha preguntat és o no un bon professional. Si la resposta és un ‘sí’ o un ‘no’ taxatiu, sense matisos, desconfiï’n. Pot ser que l’encerti, però ni ell sabrà per què. Al contrari, si la resposta és «depèn», vostè es troba davant d’un professional prudent, tot i que en principi pugui pensar que la resposta evasiva és pròpia d’algú que no sap del tema. Després d’aquesta resposta, segur que estarà desitjant preguntar-li «¿depèn de què?». El bon economista li dirà: «Deixi’m veure primer les dades de la seva economia i després li donaré la meva opinió». És semblant al que fan els metges per saber quin és el millor tractament: miren les dades de la seva eficàcia i conclouen quin és el més adequat per prevenir o curar una patologia. No obstant, la professió d’economistes i també la de dirigents polítics és plena de persones dogmàtiques, amb opinions preconcebudes que es neguen a veure les dades abans d’emetre una opinió. Un exemple clar d’aquest tipus de posicionaments apriorístics són els salaris mínims. Fins fa pocs anys la majoria dels economistes i polítics conservadors eren molt escèptics, quan no clarament oposats, a elevar els salaris mínims. Afirmaven que aquest augment portava les empreses a contractar menys treballadors del grup on s’apujaven els salaris. Per tant, afirmaven, es perjudicava precisament aquells que es volia beneficiar. Però quan vostè els preguntava en quines dades es basaven, responien amb evasives o dient que era de sentit comú. Avui l’opinió ha canviat. La major part de la professió recolza la política de pujada dels salaris mínims que estan plantejant governs com el de Joe Biden als Estats Units, el Regne Unit o la mateixa Comissió Europea. Aquest canvi de mentalitat no és a causa d’una inspiració divina, sinó a l’existència de noves dades empíriques procedents de recerca en economies com l’espanyola, en què els salaris han estat molt temps estancats o reduint-se i, alhora, hi ha nivells elevats d’atur. En aquests casos, una pujada prudent del salari mínim no destrueix ocupació. A més la productivitat d’aquests treballadors augmenta. Si et paguen més, estàs més content i ets més productiu. Segons la carta social europea, el salari mínim decent ha de ser almenys el 60% del salari mitjà. Però encara que en alguns casos l’augment dels salaris mínims pogués produir una petita reducció de l’ocupació, aquest efecte negatiu no ha de portar a rebutjar sense més ni més aquest augment. També s’ha d’estudiar quin és l’impacte de l’increment del salari mínim en les condicions de vida dels adults i nens que viuen a les llars que es beneficien d’aquest augment. Si la millora del benestar de les llars compensa la petita caiguda d’ocupació que es pogués produir, llavors s’ha de defensar la conveniència de la pujada. En les condicions actuals, les pujades prudents de salaris mínims en economies com l’espanyola no tenen pràcticament efectes negatius en l’ocupació. I, al contrari, milloren les condicions de vida d’aquestes llars. Especialment la vida dels nens i les seves oportunitats. Els salaris mínims funcionen.

Els salaris mínims funcionen

En les condicions actuals, les pujades prudents de la remuneració mínima en economies com l’espanyola no tenen pràcticament efectes negatius en el mercat laboral

El més llegit