El retorn

¡Tornaré!, va pronosticar el general MacArthur a l’abandonar les Filipines. El controvertit militar va llançar l’advertència a l’inici de la batalla del Pacífic a la Segona Guerra Mundial. I així va ser com la promesa es va convertir en sentència per a la història i esperança per als nord-americans malgrat l’avanç japonès pel sud-est asiàtic. Douglas MacArthur continua sent avui el combatent més condecorat de la història dels Estats Units amb 25 reconeixements patris i 34 títols concedits per 20 països més. Guardons que van servir als seus companys per organitzar diverses conspiracions contra ell i convertir-lo en un enemic a batre. Però la seva vanitat donava per a més i el feia sentir impune. Arrogant i controvertit, criticat i aplaudit, estimat i odiat, extravagant i desconfiat, admirat i discutit, va ser centre de tota mena d’atencions i adulacions. I se les va creure. I després de la gran confrontació va passar d’heroi a malvat per mantenir els seus ideals resumits en la seva frase: «Ningú envelleix per viure anys sinó per abandonar els seus ideals». I al confondre el seu prestigi amb els seus principis va desafiar el president Truman, que el va acusar d’insubordinat per eludir la supremacia del poder civil. Això no el va fer perdre el fervor ciutadà, al contrari. La seva tornada a Washington va ser amb lloança de multituds perquè ja se sap de la necessitat popular de consagrar per després esfondrar. Juan Laporta Estruch (Barcelona, 29 de juny de 1962) ha tornat a la presidència del Barça. S’ho havia promès a si mateix després dels convulsos últims anys de la seva etapa anterior, que van ser un llast per a la seva imatge i prestigi. Per això, a l’anunciar la seva intenció es va declarar madur i prudent i, jugant amb el símil de l’independentisme irredempt, va advertir: «Ho tornarem a fer i aquesta vegada millor». Va convidar a l’acte polítics pròxims, va insistir en la fidelitat a les seves conviccions i va infondre la il·lusió i l’optimisme que els socis tant anhelen. Va recordar el pare, va mirar al cel i es va emocionar. En els 11 anys que hi ha entre el final i el principi de les seves dues etapes, va haver d’assumir la derrota del 2015 davant el mateix Josep Maria Bartomeu que ara li deixava pista lliure a causa del Barçagate. Un altre pervers disbarat basat en campanyes de desprestigi a rivals i esportistes a imitació d’aquell espionatge a directius que va tacar la recta final del primer cicle del nou president. La seva històrica vocació política li va permetre dedicar-s’hi un temps i asseure’s a l’Ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya sense que constin contribucions significatives al bé comú. Potser aquests combats el van ensenyar a sofisticar algunes actituds pròpies que la política té més desenvolupades. Per exemple, tornar a la llotja del Camp Nou sense disposar dels avals econòmics imprescindibles. Aconseguits en el temps de descompte i amb desconeixement dels socis abans de passar per les urnes, s’ignora a canvi de què els seus garants li han recolzat més de cent milions d’euros. Operació que s’assembla a la de la formació política que per aconseguir el govern per no tenir prou majoria acaba pactant amb qui potser als seus votants no els hauria agradat. Dubte raonable que Emilio Pérez de Rozas exposava dijous en aquestes pàgines i que ens tornen a MacArthur proclamant que a un se’l recorda per les regles que trenca.

El retorn

Potser els combats polítics de Laporta el van ensenyar a sofisticar algunes actituds que la política té més desenvolupades, a aconseguir avaladors després de passar per les urnes com un partit que pacta amb qui potser els seus votants rebutjarien

El més llegit