Va ser l’11 de març de l’any passat, a tres quarts d’onze de la nit, acabada la representació de Justícia al Teatre Nacional de Catalunya, quan els llums es van apagar de sobte. Allà es va fer fosc. La notícia que aquella havia sigut l’última funció perquè se suspenien les que encara quedaven pendents durant les tres pròximes setmanes i que, alhora, es tancaven per temps indefinit tots els teatres de Barcelona (de seguida vam saber de l’extensió a Catalunya, Espanya, Europa, el món sencer), ens va deixar commocionats, cecs, incapaços d’orientar-nos en un escenari inexplorat fins aleshores. I així vam entrar, a les palpentes, al negre túnel.