No estem embarassats

«El meu marit m’ajuda a casa», sentia dir a algunes senyores, poques, quan era petita. Ho feien traient pit, no sé si defensant-los a ells o excusant-se a si mateixes. No obstant, aquest orgull que a vegades intuïa no sempre l’entenien així altres dones. «A aquesta li ho fa tot el marit», comentava la meva àvia d’una veïna el marit de la qual comprava el pa i recollia els seus fills de l’escola cada dia. Això era «tot». «El teu oncle va estar al part», va explicar la meva tia al néixer el meu cosí i un terç de la família va actuar fingint no sorprendre’s, com si fos una moda, no un camí cap a algun lloc. Un altre terç va dissimular l’arcada i només la meva besàvia va evitar la pantomima: «¿I què cony pinta un home a una sala de parts?». L’altre 33% va guardar silenci. Cap era home. «El meu noi canvia bolquers». Frase molt dels anys 80, moment en què es normalitzava allò de no casar-se i sentir que érem més lliures per deslliurar-nos de la burocràcia i prendre píndoles a cabassos. Però hi continuava havent un silenci al voltant de la dona que ho deia perquè, en realitat, ni era habitual ni tothom veia bé que els papers estiguessin quedant cada vegada més repartits. A poc a poc, aquestes percepcions van anar canviant, i les primeres amigues que van tenir fills ja eren capaces d’aixecar la cella si sentien dir a la seva parella «jo també canvio bolquers», com si fos un mèrit que calgués pagar-li a part. Una elevació de cella: aquesta és la distància, per desgràcia, que recorre la igualtat cada any. Aquesta és la seva velocitat. I encara hi ha qui s’entossudeix en mantenir-la a ratlla empenyent-la cap enrere. Però entre totes aquestes frases que indicaven que alguna cosa, tot i que lentament, anava canviant n’hi ha una que encara no comprenc: «Estem embarassats». I menys ara, que mirant cap enrere la veig com un preàmbul a la invasió dels aliats, figura al feminisme que ni em crec ni vull. No, perquè una aliança és entre dues persones, dos grups o dos països, però el que la igualtat requereix perquè funcioni és que ho creguis tu sol, sense pacte, i que ho practiquis. No crec en els aliats perquè una aliança es trenca, és temporal i s’anuncia, però no implica que, de portes endins, les coses s’estiguin fent com resa el comunicat penjat a la galeria. No m’agraden aquests pactes perquè són oportunistes i el que requereix acabar amb el masclisme és constància i perpetuïtat ja que aconseguir la igualtat a la pràctica, sento dir-ho, va per llarg. Estimat aliat, el que jo espero de tu, és que et facis càrrec que aquest fill és dels dos i alhora entenguis que el meu cos és meu i això implica que parir (o no) només puc fer-ho jo. Per tant, no estàs embarassat. Ni en sentit figurat, no. I sí, clar que pots equivocar-te. Soc partidària dels reinicis, les segones oportunitats, detesto els linxaments i, tot i que a vegades em costa, crec en la justícia. Fins i tot puc creure que et penedeixis de debò d’haver-te passat de la ratlla amb les teves becàries. O que no siguis capaç de fer-te càrrec de la teva mare malalta perquè a tu les cures no te les van ensenyar com un camí d’anada i tornada. És clar que t’entenc, ¿recordes a la besàvia del segon paràgraf? D’allà vinc. Però no persegueixis premi ni absolució que en aquesta lluita el que se’t demana és que miris per nosaltres, no per tu. Has de saber, aliat, que et parlo perquè t’escolto. Perquè als qui davant aquestes qüestions col·loquen sempre un «però» a la part equivocada de la frase vaig decidir no fer-los cas ja fa anys. No vull fer-los callar ni que se’ls prohibeixi parlar: mai li faria a ningú el que ens han fet a nosaltres durant mil·lennis. Però si la meva besàvia em va ensenyar una cosa valuosa és que un rebuf no mereix rèplica. Per això hi ha opinions a què no contesto, perquè seria donar-li temps i lloc a gent que es nega a reconèixer els meus drets en espais que amb tants sacrificis van conquerir per a mi altres dones. Tinc la veu, aquesta tribuna, i he après a manejar les paraules. I no en gasto ni una per respondre-li a un ase. Sí a tu, aliat. Tot i que sàpiga que de vegades et poses aquesta etiqueta per tapar el teu passat, o per guanyar amics, seguidors o una nòvia. Però tinc la impressió que alguna cosa has entès tot i que m’enfadi que aquesta setmana t’hagis esforçat tant en semblar més ‘vuitmarcista’ que el propi 8 de març. Per això, utilitza el teu nom de pila, no el d’aliat; no em donis més recolzament ni més eslògans. Si el teu pacte és cert, parla per dret i calla per decència. Sabràs quan fer-ho. I mentrestant camina, que el moviment, aliat, es demostra caminant.

No estem embarassats

Estimat aliat, el que jo espero de tu és que et facis càrrec que aquest fill és dels dos i alhora entenguis que el meu cos és meu

El més llegit