Bogeria institucional i populisme de manual

La pertorbació de la salut mental individual és una desgràcia. Si el trastorn afecta una col·lectivitat, és una catàstrofe. Quan adquireix dimensió institucional, llavors és una aberració. Un any després, el 30% de la població està patint algun trastorn mental causat per l’escomesa sanitària, econòmica i social de la pandèmia: insomni, ansietat, depressió, estrès posttraumàtic. A Catalunya la depressió es va triplicar el 2020. L’ansietat es va quadruplicar. També han multiplicat per quatre la feina algunes unitats hospitalàries de psiquiatria pediàtrica, amb alarma creixent per l’increment d’intents de suïcidi entre nens i adolescents. Mentre la ciutadania intenta lidiar amb aquests paràmetres i altres de no menys durs, com els estralls en l’ocupació i les empreses o l’enervant espera del torn de vacunació, la política decideix entregar-se al desvari. Cadàver polític Ciutadans va quedar ferit de gravetat per la gosadia i la barroeria estratègica de Rivera. Un any i mig després, la seva successora, Arrimadas, pot haver-se cavat la fossa amb la potineria de Múrcia. Arrimadas pretenia cobrar-se diverses peces d’un sol tret: guanyar una presidència regional i alguna alcaldia; remarcar la condició centrista de Cs com a partit capaç de pactar a destra i sinistra; arraconar el PP a la cantonada de Vox, i col·locar-se en posició de relleu d’ERC a l’orla que dona estabilitat al Govern de Sánchez, malgrat el rebuig de Podem. En lloc d’això, Ciutadans ha sigut desallotjat de dos governs regionals (Múrcia i Madrid) i Arrimadas en aquests moments s’assembla molt a un cadàver polític errant. Perdedor segur En el PP, Casado dona la seva enèsima ensopegada. Adeu, de nou, al pla de moderació de la línia ideològica del partit. Ayuso té els seus propis plans i, sobretot, una ambició. L’error d’Arrimadas a Múrcia brinda a Ayuso el pretext que anhelava per avançar les eleccions a Madrid (a expenses de la decisió de la justícia) i fagocitar Cs. Assolir la majoria absoluta sempre és un objectiu, però sembla més realista governar amb l’única dependència de l’extrema dreta, cosa que no li suposa una especial incomoditat a Ayuso. Si li surt bé, s’anotarà un triomf personal i l’estació següent serà el lideratge nacional del PP. Si li surt malament, no li resultarà complicat endossar-li el fracàs a Casado. Aquest perd es posi com es posi. El laboratori de la Moncloa també s’ha cobert de glòria amb el fiasco murcià. Amb ERC empresonada al bucle procesista per l’aliança renovada amb els irredempts de Puigdemont, li convenia un cavall de recanvi en el Congrés. Això, amb Cs convulsant, ara serà molt més difícil. Sánchez té sort de tenir Pressupostos per esgotar la legislatura. Però, compte, això no li garanteix l’estabilitat imprescindible per a la necessària recuperació. Abascal es delecta a la seva cantonada. Sap que aquest joc dement de tacticisme indigent i transfuguisme de doble direcció enmig d’una emergència social mai vista desacredita la democràcia i, en conseqüència, el beneficia a ell. Bogeria institucional i populisme de manual.

Bogeria institucional i populisme de manual

Mentre la ciutadania intenta lidiar amb els estralls a l’ocupació i les empreses o l’enervant espera del torn de vacunació, la política decideix entregar-se al desvari

El més llegit