Traduir Gorman: tots i totes tenen raó

La polèmica literària de la setmana ha situat, inesperadament, la poesia i la traducció al centre de l’actualitat. Els fets ja se saben: Univers havia comprat els drets en català de The Hill We Climb, poema que la jove Amanda Gorman va llegir als actes d’investidura de Joe Biden dom a president dels Estats Units. De seguida van encarregar la traducció a un poeta amb experiència, Víctor Obiols, però al cap d’uns dies l’agència de l’autora va precisar que l’obra havia de ser traduïda per “una dona, jove, activista, poeta, amb experiència com a traductora i, preferentment, afrodescendent”. L’editorial, doncs, va buscar una altra traductora i mentrestant Obiols sent que l’han vetat, alhora que planteja un debat cultural: ¿cal ser una dona per traduir una dona?, ¿cal ser negre per traduir un autor negre?, etcètera. Ben mirat, tots els protagonistes de la polèmica tenen raó. Obiols va fer la feina que li van demanar, segur que amb el rigor que li coneixem. Com a autora del text, Gorman té dret a decidir qui farà la seva traducció (tot i que no sigui habitual), igual que pot escollir la coberta del seu llibre, per exemple. És molt senzill: només cal especificar-ho en el contracte que signen l’autor i l’editor, amb l’agent literari com a mitjancer. En el cas del llibre en català, els detalls encara no es coneixien quan es va encarregar la traducció. La voluntat de publicar-lo abans de Sant Jordi —i sortir alhora que la versió en castellà a Lumen— recomanava avançar en l’edició mentre es tancaven serrells del contracte. En aquest breu lapse de temps van arribar les condicions que han engegat la polèmica. Més enllà dels detalls, però, el debat il•lumina qüestions més generals. Començant per Amanda Gorman: la seva trajectòria fulgurant, d’ençà que la van nomenar Poeta Jove Nacional, als 19 anys i només amb un llibre publicat, és un senyal dels nostres temps. És una autora que va créixer des d’Instagram, amb un perfil entre l’activisme i l’estilisme, que només després va fer camí en els recitals de poesia. La seva presència a la investidura de Joe Biden obeeix més a raons ideològiques i d’identitat que no literàries —una frontera que en aquests temps convulsos sovint esdevé indistingible—, i l’efecte d’aquest hype es detecta en la convivència d’un perfil molt comercial i unes exigències que fan tot el sentit segons la realitat dels Estats Units, però que potser no són aplicables (racialment, com a mínim) en d’altres països. L’altre debat que plana sobre la polèmica és el de l’apropiació cultural, cada cop més viu i radical. ¿Un home està capacitat per traduir l’obra d’una dona, i viceversa? De la mateixa manera que és essencial el respecte i la comprensió de les altres realitats socials, ètniques, religioses o de gènere, també ho ha de ser que les línies que defineixen la identitat de cadascú no serveixin per dividir-nos, sinó per unir-nos, i una bona manera de traspassar aquestes línies —de ficar-se en la pell de l’altre— és a través de la literatura.

El més llegit