Aguanta’m el cubata

Veient els esdeveniments extravagants que es van convertint en normals en la política espanyola, els seus inversemblants girs de guió i aquesta interminable successió de ‘cliffhangers’ a què ens veiem sotmesos, sembla legítim preguntar-se si som davant l’obra de gegants que algun dia seran llegenda en bufets i consultores, o davant una apoteosi del cunyadisme que ja dura massa. ¿Les coses tan estranyes que ens passen succeeixen perquè algú les ha imaginat i ha depurat els seus impactes amb finor de l’estrateg o només conformen una successió de rebequeries i ocurrències guiades per la mateixa lògica de les disputes als menjars familiars? Espanya ¿és el país del món amb més Maquiavels per habitant o el paradís del cunyat demanant-te que li aguantis el cubata abans d’anticipar les eleccions? Que fes setmanes que el PSOE i Cs negociaven això de Murciaamb discreció il·lustra l’exuberància del maquiavel·lisme en la nostra política. També que els socialistes estiguessin disposats a renunciar a la presidència per dividir la dreta, explotant la por dels taronges a l’opa popular. No obstant, haver executat la moció de censura pensant que el que passa a Múrcia es queda a Múrcia, sense calcular que deixaven anar una bomba de raïm que havien de detonar o desactivar, abona la tesi del cunyadisme com a gran motor de la política espanyola. No es necessita saber-ne gaire d’estratègia per saber que Díaz Ayuso era una presidenta buscant una excusa per avançar les eleccions. Que els socialistes no tinguessin preparada una censura preventiva nodreix la idea del rampell i aigualeix la tesi de cop mestre. A Múrcia es van anar escalfat querella a querella, al PP van pensar que als taronges no els quedava un altre remei que empassar-s’ho i aquests van creure que el PP cediria i alguna cosa els donarien. Quan van voler adonar-se’n, se’ls havia escapat de les mans. La berlangiana posada en escena de l’avanç electoral a Madrid apunta també al cunyadisme. Ayuso somia en la majoria absoluta de Núñez Feijóo, però ni tan sols quan més bars i terrasses alliberava les enquestes li han concedit més de tres escons d’avantatge sobre un PSOE que no té ni candidat. No acaben aquí les males notícies.Es pot fer un Salvador Illa: guanyar, però quedar-se sense governar. Tot i que qui de veritat se la juga és Pablo Casado. La derrota l’hi anotaran a ell i la victòria li pertanyerà a Ayuso. No és casual que els dos barons que més resisteixen els seus intents d’aconseguir el control territorial del partit hagin corregut a presumir de les seves amistats taronges. Els socialistes han guanyat la presidència de Múrcia per a Ciutadans, si és que no s’extravia algun vot camí de la censura. Però ara es veuen abocats a guanyar i governar a Madrid com sigui, per no obtenir un ‘lose-lose’ en comptes d’un ‘win-win’. Sense candidat clar, amb els seus socis potencials a dreta i a esquerra a la baixa, pretenent rematar el seu rival, poden haver-li regalat un barril de kryptonita; just ara que Pedro Sánchez es posarà a repartir milers de milions cada matí des de la Moncloa. Ayuso anticipa una campanya de nacionalpopulisme sense complexos: madrilenys de veritat són ella i els seus votants; si no ets ella o un dels seus votants, llavors ets un enemic del poble i un enemic de Madrid. Un discurs que tots sabem que funciona, però ningú sap bé com desmuntar. Si els semblava haver presenciat massa electoralisme a costa de la pandèmia, preparin-se, encara no han vist res. En contra seu juga una regla no escrita de la ciència política: sempre que es convoquen eleccions per guanyar-les, no resulta estrany acabar perdent-les. A tot això, sumin-hi l’imprevisible del comportament d’uns electors a qui, si els donen a elegir entre socialisme i llibertat, segurament escullin que algú els aclareixi quan els tocarà vacunar-se, si hi haurà estiu aquest any o si tindran una feina esperant-los al setembre. Maquiavel va morir fa molt temps i descansa en pau. Abans o després, la gent es cansa que, havent-hi tants genis i estrategs, siguin incapaços de gestionar els resultats fent política i únicament se’ls ocorri tornar el problema als ciutadans una vegada i una altra, fins que votin com cal.

Aguanta’m el cubata

Díaz Ayuso era una presidenta buscant una excusa per avançar les eleccions. Que els socialistes no tinguessin llesta una censura preventiva nodreix la idea del rampell i aigualeix la tesi de cop mestre

El més llegit