Revolta als noranta

Després d’anys i anys analitzant el present a través de la misèria moral i econòmica del franquisme o del ‘trompe-l’oeil’ cultural de la Transició, sembla que per fi algú ha beneït la possibilitat de fer-ho a través del que va passar a principis dels noranta. No és que el que he dit primer sigui dolent: encara farien falta més novel·les (bones) sobre la Guerra Civil i més assajos sobre la infància de la democràcia. Però fins ara qualsevol revisió d’aquell altre passat més recent era despatxat amb l’etiqueta de ‘pop’, definit com ‘quincalla costumista’ o reduït a exercici generacional o nostàlgic. El triomf als Goya d’‘El año del descubrimiento’ i ‘Las niñas’, que tornen a aquells anys sota la llum de la col·lectivitat o de la intimitat, apuntala el que ja estat succeint durant els últims mesos. En aquestes pel·lícules, per exemple, es fuma al bar mentre sonen les escurabutxaques. Es rebobinen cassets recopilatoris amb un boli Bic. Es descobreix el plaer amb el porno codificat de Canal+. Hi ha tot això, és clar, com sempre hi ha hagut traces generacionals en la bona escriptura, detalls que a més solen estar carregats d’un simbolisme que no van bramant, però no hi ha només això. El que hi ha, en definitiva, és aquell intent per anar més enllà del rescat de ‘Yo fui a EGB’, per detectar com es va solapar somni de futur i malson passat. Com vam créixer massa ràpid, com per una febrada, i això ens va tornar més matussers. Com aquest país es veia amb el vestit nou europeu mentre es desmantellava el teixit industrial. Com s’emborratxava aliè a la idea de ressaca. Com s’alliberaven els cossos i els comportaments a través de la cultura pop (aquell deslletament de Sabrina), mentre que a les cases encara hi havia tapet de ganxet sobre la tele i crucifix a la paret. Som, és clar, la generació que es canviava a l’ascensor, que guardava a casa les rèmores que volia airejar fora, al carrer. Som els que vam sentir el sotragueig d’interferències per portar a la mateixa motxilla el primer mòbil i l’últim Walkman, els primers que vam viatjar al mateix estiu al poble amb el cotxe familiar i a l’estranger en les línies ‘low cost’, els que vam pensar que ens havíem alliberat de la moral catòlica i fins i tot de la idea de classe treballadora (així va ser). Els que vam ser adolescents quan el nostre país ho era. Els que vam aprendre tard que el que és barat sortirà car, sí, però que és el que es pot comprar. Per això han sorgit tantes obres d’autors de trenta anys que per fi es tenen en compte (per repassar-les, recomano l’indispensable article sobre aquest tema de Jordi Costa a ‘El País’). No vull ser jutge i part, però això és el que intentava amb la meva última novel·la: el personatge és un nen que obre els ulls al món durant l’estiu olímpic (amb el seu joc d’astúcies polítiques i de trampes econòmiques, amb aquella fe acrítica i aquell entusiasme infantil i col·lectiu, bonic i insensat alhora) i encaixa els rigors de les veritats adultes mesos després dels atemptats de la Rambla. Som la fletxa que va encendre el peveter, però que en realitat va passar de llarg. La protagonista de ‘Las niñas’, embolcallada en aquell núvol de tuf de sagristia, aprèn a no callar al cor d’alumnes de monges, a cantar tot i que li diguin que no ho faci. Aquell altre personatge d’‘El año del descubrimiento’ somia que té la mà tova, que no pot colpejar amb força els feixistes que l’assalten en un malson, fins que es desperta i veu que sí que pot fer-ho. I cal celebrar aquests despertars (aquestes revisions crítiques i boniques) d’aquesta generació, que és la meva, sense silenciar ni abaratir, per una vegada, els de la que ve després.

Revolta als noranta

Vam ser adolescents quan el nostre país ho era. Vam aprendre tard que el que era barat sortirà car, sí, però que és el que es pot comprar

El més llegit