Ni amb tu ni sense tu

Fa 25 anys, amb 156 escons, el PP va guanyar les eleccions sense majoria. Aquella «amarga victòria» va obligar als pactes del Majestic amb CiU que ara Aznar esgrimeix com un gran triomf. I ha teoritzat davant Pablo Casado, que va ser el seu preferit, que aquell èxit es va deure al fet que va saber unir tot el que estava a la dreta del socialisme. A Catalunya, un any abans, el PP amb Vidal-Quadras va tenir 17 escons. Ara, vaques molt magres. A les últimes legislatives el PP de Casado va tenir només 89 diputats i a les eleccions catalanes, el PP s’ha quedat amb 3 mísers escons, el pitjor resultat de la seva història. Pitjor, darrere de Vox (11) i Cs (6). ¿Què ha passat? Doncs sí, els vots de tota la dreta que Aznar va tenir el 1996 –després de gairebé 14 anys de Felipe– s’han dividit i Vox no només discuteix al PP l’hegemonia de la dreta a Espanya (52 escons contra 89), sinó que li ha donat una espectacular rebolcada a Catalunya (11 escons contra 3). ¿Per què el PP, que va tenir majories absolutes el 2000 i el 2012 ha caigut tant? Per la fragmentació de la dreta, sí, però potser més perquè no ha sabut governar amb el tarannà moderat i pactista del centredreta europeu, que té com a exponent màxim la CDU de Merkel. Aznar, que va ser de centredreta la seva primera legislatura quan depenia de Jordi Pujol, va passar a un to aspre i sectari en la segona i va acabar molt malament el 2004 després del casament imperial de la seva filla, el seu recolzament a Bush-2 en la guerra de l’Iraq perquè ambicionava un rol mundial i la seva pèssima gestió de l’atemptat d’Atocha. I Rajoy, que va guanyar el 2012 perquè la crisi del 2008 va enfonsar Zapatero, va acabar ‘censurat’ el 2018 per diversos motius. La seva política econòmica, alineada amb Europa, va tenir èxits en ocupació i PIB però va retallar –potser inevitablement– l’Estat del benestar i no es va esforçar a ser entès. A més, no va saber afrontar la crisi catalana, que li va explotar a la cara i que va acabar amb el 155 el 2017. La crisi va polaritzar Espanya, però finalment la reacció anticatalanista del PP (contra l’Estatut del PSOE i els seus vells amics del centredreta català) va acabar beneficiant Cs, primer i, després, Vox. Però l’estocada final li va venir d’una sentència sobre la Gürtel que va confirmar les sospites de greu corrupció. I Pedro Sánchez va guanyar la primera moció de censura a Espanya. El PP no va entendre les causes de la seva derrota. Rajoy va perdre pels repetits escàndols de corrupció i perquè la polarització va fer que tots els ofesos pel PP votessin la censura. Després la victòria de Casado a les primàries del PP es va deure a la creença de molts militants que la virtut estava a girar a la dreta. I al desqualificar la cautela de Rajoy es va avalar el discurs extrem de Vox. Si el problema no era que Aznar i Rajoy no van aconseguir governar amb coherència des del centredreta, sinó «la perversió» de l’esquerra i els nacionalistes, llavors Vox podia oferir receptes més ‘llamineres’ a alguns sectors conservadors. Casado és autor i víctima de l’error. Per això va nomenar Cayetana Álvarez de Toledo, martell d’heretges, la seva portaveu parlamentària. Després la va cessar perquè va ensumar que aquest no era el camí. La desgràcia de Casado (i d’Aznar) és que el seu discurs de les primàries va ser massa similar al de Vox. I ara, amb Vox descarrila per dreta. I sense Vox li falten escons i no podria governar ni Madrid ni Andalusia. És allò de «ni amb tu ni sense tu tenen els meus mals remei». Casado no en sap, Aznar recorda les seves glòries, Rajoy calla i Nuñez Feijóo es tanca a Galícia.

Ni amb tu ni sense tu

El PP de Casado (i d’Aznar) és víctima d’haver fet un discurs radical que avalava els atacs de Vox a Rajoy

El més llegit