De Valerio Lazarov al teletreball

Circula pel món una vinyeta còmica que compara les reunions per Zoom amb les ‘séances’ espiritistes del segle XIX, fent broma amb les expressions utilitzades quan la connexió no xuta: «Elisabet, ¿hi ets?», «Xavi, t’estem perdent», «si ens sents, Paco, fes un senyal». En realitat, els usuaris poden semblar esperits tot just sortits del sepulcre si no col·loquen bé els llums durant la videoconferència; vaja, la família Addams al complet al mosaic de la pantalla sense la doble capa de maquillatge... Qui ho havia de dir. Per algunes generacions, el Zoom no era sinó el ballet de Valerio Lazarov, el realitzador romanès que va convertir la tele dels anys 70 en un carrusel psicodèlic, i mira ara: la pandèmia ha obligat a capbussar-se de cop en aquesta i altres eines de comunicació virtual: Teams, Cisco Webex, Jitsi . Durant el confinament dur, va tenir la seva gràcia: «¿Quedem dissabte per fer el vermut?», i es brindava, i es mostrava el bol d’olives a través de l’ordinador. Ara, només esmentar una quedada virtual amb els amics fa que l’ànima caigui fins als peus pel que la proposta amaga d’impostura. Cansa tanta maquineta i tan poca carn abraçada. Un estudi de la Universitat de Stanford adverteix que la interacció telemàtica requereix molt més esforç que les trobades presencials, sobretot per l’estrès de veure’t tota l’estona a la pantalla, com si t’estiguessis afaitant en públic, posant-te rímel a les pestanyes davant el mirall. I això és el de menys; un s’acostuma a la cara que li va quedant. El pitjor és la falta total de comunicació no verbal. El Zoom va ajudar, per exemple, a salvar els mobles de l’ensenyament, al sobrepreu de renunciar a la naturalitat, al contacte més humà dins i fora de l’aula. Quan un alumne apaga el senyal de vídeo, ¿significa potser que estàs deixant anar un rotllo insofrible? O passa un gat. O saluda el marit que torna de treballar. O el telèfon fix es posa a bramar de sobte enmig de la classe. ¿Vodafone? No, Santa Lucía, assegurança de defunció, ¿li interessa una pòlissa? ¿Què hi ha de la intrusió en la intimitat? I les empreses, ¿tenen en compte el cost de disposar a casa d’un bon ordinador i banda ampla? La vida va més de pressa ara que el bípede que som. Una de les conseqüències immediates de la pandèmia ha sigut la d’accelerar la ‘hipertecnologia’. Però amb tots els seus efectes col·laterals negatius –el trumpisme s’ha infiltrat fins i tot al Barça–, caldria potenciar el que és bo; això és, la manera en què els avenços modelen a favor nostre les coordenades en què més flaqueja l’espècie: l’espai i el temps. Parlar amb un col·lega connectat des de l’Uruguai, com si fos a l’habitació del costat, no deixa de ser un prodigi. I en aquestes reunions per Zoom, es va més al gra, amb menys vacil·lació, menys buscar les pessigolles, viatges inútils i xerrameca interminable. Al cap i a la fi, només som el temps que ens queda, l’oblit que serem.

Per a algunes generacions, el Zoom no era sinó el ballet d’aquell realitzador romanès que va convertir la tele en un carrusel psicodèlic, i mira ara: la pandèmia ha obligat a capbussar-se de cop en aquesta i altres eines de comunicació virtual

El més llegit