Un dia a babord i el següent a estribord

Caldrà estar atent a l’evolució del trastorn de personalitat dissociada que amenaça al nou Govern si les negociacions entre ERC, JxCat i la CUP arriben a port. Fins a cinc o sis personalitats diferents poden manifestar-se en un individu que pateixi aquesta patologia. De moment en comptem dos, que ja es mostren ostensiblement en Pere Aragonès, l’actual president en funcions que podrà ser-ho amb totes les atribucions quan acabi el sainet de les converses entre el tripartit –de facto– sobiranista. Feia tres anys que el líder republicà treballava com a vicepresident la imatge de la moderació de veritat. Des de la Conselleria d’Economia s’apuntalava a totes les reunions, de manera menys ostentosa en públic, el balancejat que es volia perfecte entre l’esquerranisme del seu partit i el possibilisme de l’economia mixta de mercat, d’una banda; i la màxima ambició sobiranista combinada amb el pragmatisme legalista del nou full de ruta independentista d’ERC, de l’altra. El retrat d’Aragonès s’acabava de perfilar per oposició a JxCat. La mesura i el realisme estan de part nostra mentre JxCat segueix a la muntanya, venien a dir els republicans. Però van arribar les eleccions i el premi a tanta moderació i realisme no es va materialitzar. Els comicis els va guanyar el PSC i JxCat va quedar massa a prop dels republicans perquè Aragonès passés automàticament a estar habilitat per manejar el barco del futur Govern a la seva manera, segons el planejat. Com a homenatge a Artur Mas, que tant va abusar de les metàfores marineres durant els seus mandats, direm que hi continua havent tres mans sobre el timó (Esquerra, JxCat i CUP), amb la qual cosa continua sent impossible fixar un rumb. Un dia a babord i el següent a estribord. Complir les obligacions institucionals D’aquí el trastorn de personalitat dissociada del president en funcions, que tan aviat tarda una setmana a condemnar de manera explícita el vandalisme com després d’aquest temps corre a maleir inequívocament la violència. O s’entreobre la porta que hi hagi representació del Govern a l’acte del 70è aniversari de Seat, en què s’anunciava la pròxima fabricació de cotxes elèctrics a Martorell, com al final es planta sonorament, no Felip VI, sinó el president de Volkswagen, Herbert Diess, i també –és el més important– l’immens nombre de persones que, d’una manera o d’una altra, tenen lligat el seu present i el seu futur al de la planta de Martorell del grup automobilístic. La importància política d’acudir a actes d’aquestes característiques no rau que la futura inversió depengui d’estar-hi o no present, sinó en una cosa tan senzilla com complir amb les obligacions institucionals. Quan ha d’anunciar-se una inversió tan rellevant per a un territori qui el representa està allà per dir, tot i que sigui només amb l’assistència, que els qui la faran són benvinguts. És una obligació i cal complir-la. Afegim que el fet que la plantada arribés un dia després de l’acte en què 300 entitats empresarials i econòmiques liderades per Foment del Treball presentessin a l’Estació del Nord de Barcelona el manifest ‘¡Ja n’hi ha prou! Centrem-nos en la recuperació’ és una bonica metàfora de l’absurd. Un pot imaginar-se Aragonès dient-li al president de Foment i a la resta de signants una cosa així com «no em cridis que no et veig». La política catalana dona per a molta broma. És una veritable llàstima que en canvi la situació sigui tan seriosa. Pot pensar-se que tot això és temporal. I que el lideratge herculi d’Aragonès es deixarà veure quan les negociacions acabin, sigui investit president i pugui començar a governar. Llavors, es dirà, ja no estarà obligat a fer i pensar una cosa i la contrària, es deixarà anar i reconeixerem qui durant tres anys sencers va estar pintant als ulls del món l’autoretrat titulat sentit comú. És una possibilitat certament remota. Lluny com estem encara de la formació de Govern –ens van dir que aniria ràpid però el Parlament no es constituirà fins a l’últim dia legal per fer-ho i després tocarà negociar Govern i investidura– no poden fer-se afirmacions severes. Però si donem per bo que el període de negociació dona sempre senyals per anticipar el com i el què d’una nova legislatura és raonable apostar que aquesta serà molt similar a l’anterior: múltiples personalitats exercint cada una un bloqueig sobre l’altra perquè al final ningú, tampoc Catalunya, es mogui de lloc.

Un dia a babord i el següent a estribord

Hi continua havent tres mans sobre el timó, les d’ERC, JxCat i la CUP, per la qual cosa continua sent impossible fixar cap rumb

El més llegit