Espanya és un país de dilemes. De dilemes goyescos que s’han resolt gairebé sempre a garrotades i poques vegades per consens, el mètode preferit de les democràcies més arrelades. Consensuada va ser la transició que va definir Espanya com un Estat de dret la forma política del qual era la monarquia parlamentària. Les dues coses, dret i monarquia, figuren al frontispici de la Constitució. Per aquest ordre, i l’ordre, en tota Carta Magna, té la seva raó de ser. ¿Què passa quan els dos conceptes amenacen d’entrar en col·lisió? Doncs que tenim un problema i no un qualsevol. Una via d’aigua que afecta la sala de màquines de la nostra democràcia. En això estem. Hi ha altres prioritats, és veritat, però una societat no escull els moments en què se li presenten dilemes. El Rei, tampoc. I el cúmul de disbarats protagonitzats pel seu pare i altres membres de la seva família –l’últim d’ells, la vacunació furtiva de les infantes– col·loca Felip VI davant una d’aquestes disjuntives històriques.