L’esperit de Jon Manteca

D’aquelles protestes de carrer de fa 35 anys només queda l’esperit del Cojo Manteca. El tipus de reivindicacions que emparava les accions d’aquell personatge ha desaparegut. Avui són tots Jon Manteca

Resulta sorprenent que amb els dramàtics efectes que la pandèmia està causant entre la gent jove, les escandaloses xifres d’atur juvenil, els efectes psicològics del confinament entre els adolescents, la pèrdua de qualitat en l’ensenyament secundari i universitari i l’absència de perspectives d’aquesta sort de ‘no future’, es continuï invocant la figura de Hasél per justificar les protestes

Es deia Jon Manteca. Durant les protestes estudiantils del gener del 1987 que van prendre els carrers del centre de Madrid, primer, i d’algunes capitals de la resta del país, el personatge es va fer enormement popular. Rodamon punk, captaire, mancat d’una cama i víctima de les seqüeles cerebrals que es va produir als 16 anys al caure des d’una torre d’alta tensió després de patir una descàrrega que li va provocar l’amputació de l’extremitat, Manteca va saltar a les primeres pàgines per enfilar-se als fanals i als lluminosos del metro del Banc d’Espanya, que destrossava a cops de muleta. Allò era digne de veure per la insòlita facilitat del tipus per aixecar-se a qualsevol lloc. Cent mil manifestants als peus de la Cibeles, la policia repartint ‘calor negra’ i aquell home fent miques el cartell del banc central espanyol, símbol de l’ostentació del poder financer i del cor econòmic de l’Estat.