Pràcticament tot el que fem en la vida respon a dues necessitats fonamentals: una és ser i l’altra sentir-nos part. Som –i no només existim– en la mesura que sabem què ens defineix, què ens fa persones úniques i irrepetibles aquí i ara. Existir en solitari manca de sentit, perquè des que comencem a respirar necessitem el sentit de pertinença. Per això, construïm tribus, famílies, comunitats on se’ns reconeix, accepta i protegeix. Així era milers d’anys enrere i ho continua sent avui, per molt que la forma hagi canviat. És precisament entorn del contracte social, compartit i acceptat que construïm la confiança i cohesionem la nostra vida comuna. L’essència persisteix, fins al punt que compartir el mamut acabat de caçar o afegir-se al repte viral de la setmana tenen molt en comú. El que canvia amb el temps és el relat i els principis que ens uneixen.