Pere Aragonès

Les notícies econòmiques alarmen. Dijous ens vam assabentar del tancament de la planta de la multinacional alemanya Robert Bosch al Vallès, que comportarà perdre 336 llocs de treball. I Bosch ja va anunciar fa sis mesos el tancament de Castellet (Alt Penedès) amb l’extinció de 300 contractes. La producció es deslocalitzarà a Polònia i Sèrbia. Som davant un altre episodi de la crisi de l’automòbil, que va emergir amb virulència amb el tancament de Nissan. No és només l’automòbil. A Catalunya l’atur ha pujat al febrer un 29% respecte del mateix mes del 2020 (la mitjana espanyola és d’un 23%), fins a 512.000 persones. Són dades que indiquen que la recuperació –impossible sense dominar la pandèmia– és la gran assignatura de Catalunya. O la prioritzem, o el declivi econòmic, i la inevitable crisi social, seran l’amarg pa nostre de cada dia. No obstant, les eleccions es van celebrar fa ja gairebé tres setmanes i en les negociacions per formar govern la urgència econòmica està totalment absent. Es plantegen diferències entre ERC i JxCat sobre la taula de diàleg amb Madrid, però es discuteix sobretot de l’anomenat model policial després de les manifestacions de protesta dels últims dies, que han comportat greus explosions de violència, destrosses i saquejos. L’incomprensible és que, a més, sembla que la prioritat no és assegurar la pau ciutadana –sense la qual les inversions i el rebot industrial són quimeres–, sinó enjudiciar i limitar l’actuació dels Mossos. I l’aberrant és que la CUP –els seus joves d’Arran, segons el conseller d’Interior, són rere les manifestacions– critica els Mossos mentre que els del Govern (JxCat i ERC), que van tenir molt temps, creuen ara urgent repensar la policia catalana. Sembla mentida... però és veritat. ERC creu que li toca presidir la Generalitat. I –agradi o no– amb el Parlament elegit, el seu candidat, Pere Aragonès, és el que pot tenir una majoria parlamentària malgrat que el del PSC, Salvador Illa, va tenir 49.000 vots més. Però Aragonès no hauria de quedar presoner del vici independentista de mirar-se el melic com si Catalunya fos el centre del món. ERC ha de decidir si escull el més còmode (a curt), lliscar pel corrent que va portar al fracàs de Torra la passada legislatura –amb un> Aragonès ha temptejat un «gir suau» al proposar un Govern d’ERC, JxCat, la CUP i els comuns. Però Puigdemont i Jéssica Albiach ja li han dit que no. Només la CUP l’escolta. A condició, això sí, de fer dels Mossos la policia més oenagé del planeta. Però el temps transcorre i ERC i Aragonès hauran de deixar d’estar només pendents de la pròpia afició i programar l’acció de govern possible per a tres o quatre anys. O reincidir en el «tres quarts del mateix», o... Jéssica Albiach i els comuns assenyalen un altre camí –certa entesa amb el PSC–, que no és a l’ADN ni d’ERC ni del PSC, però pel qual el Cercle d’Economia sembla apostar, amb cautela, al seu últim document. ¿Xavier Faus i Jéssica Albiach coincideixen? Hi pot haver altres vies –Mas-Collell parla de majories variables en la legislatura–, però si ERC vol el principal –que Catalunya superi la crisi– no pot seguir en el «dubto, per tant existeixo», entre el seu objectiu irrenunciable (que Junqueras i Marta Rovira diuen inviable a curt) i governar el present. El socialista Pierre Mendes-France va dir fa anys: «Gouverner c’est choisir» (governar és elegir). Doncs això.

Pere Aragonès

ERC vol formar govern. ¿Tindrà en compte que avui la prioritat és evitar la decadència econòmica i la crisi social?

El més llegit