Quatre braços que tingués

Quatre braços que tingués, quatre vacunes voldria. Tan profunda és la meva fe en la punxada. Desitjo la vacuna com Calixto desitja Melibea: «Melibeo soc i Melibea adoro i Melibea crec i Melibea estimo». Si d’alguna cosa m’he contagiat és d’amor a la vacuna. Compto els dies que falten per a la cita. Cobdiciós, administro malament la impaciència. Tinc prou edat (grup 5B, em diuen que és el meu) per ser convocat en data no llunyana. Un parell de mesos, calculo. Menys, amb sort. El procés de vacunació que va començar en els últims dies de desembre se celebra ja amb moderat optimisme. Tant de bo els vials augmentin i el ritme s’acceleri. L’optimisme apareixeria, llavors, desbordat. I el semàfor que regula l’arribada al final del tunel passaria de vermell a verd en un pim-pam. Acabat d’estrenar el març, confio que aquest sigui el mes de l’accelerada, el del gran salt cap endavant. L’aparició de noves vacunes permet somiar amb nous rècords. I és només qüestió de dies que l’hivern comenci a anar-se’n Pot ser, fins i tot, que la meteorologia acudeixi en la nostra ajuda més aviat que tard i ens avanci una pujada de temperatures, la qual cosa, asseguren els qui en saben, dificulta la transmissió i posa fre al contagi. Tot i que, compte, perquè també en això s’ha de donar l’equilibri entre la realitat i el desig. «Quan març fa de maig, maig fa de març», adverteix, experimentat, el refranyer. Que vol dir que tot el sol i la calor que puguin venir al març caldrà tornar-los amb pluja i fred una vegada arribi el maig. O el que és el mateix: compte amb les portes que obrim al març perquè se’ns poden tancar de cop als nassos –dur, el cop de porta– el florit mes de maig. Mal negoci seria. Creuo els dits perquè tot es confabuli a favor i no en contra. Per cert, dic març i dic maig. ¿I què passa amb l’Abril? Doncs que l’Abril desbarra. L’Abril delira. L’Abril intoxica. L’Abril enverina. I vostès han entès ja que, valent-me d’un mínim ardit d’escriptura, no em refereixo ara al quart mes del calendari sinó a l’actriu, de nom Victoria, que ha donat la campanada amb el seu particular manifest negacionista. Defenso, per descomptat, el seu dret a expressar-se lliurement. Faltaria més. Però em dolen les seves paraules. I m’indignen profundament els arguments amb què les sustenta. Veig en el seu discurs una enorme falta de respecte, més encara (i aquesta és la meva personal opinió, expressada de manera tan lliure com la seva), un ultratge, un insult, un immerescut menyspreu, a tot un món de científics, investigadors i personal sanitari, que han donat el millor de si mateixos per avançar més ràpid que mai en el camí de la prevenció, tractament i curació. Aquest és el gran rècord que cal posar en relleu. Per això, davant el negacionisme de l’actriu, aixeco un momument –un altre més– a la ciència i al saber. A la intel·ligència. I a la generositat. Un monument que diu «gràcies», sense espectacle ni escarafalls. Íntim. Amb un silenci emocionat.

Davant el negacionisme de Victoria Abril, aixeco un momument –un altre més– a la ciència i al saber

El més llegit